dissabte, 29 d’octubre de 2011

Ramon Llull era un modern d'època.

Fragment d'Amic e amat, de Ramon Llull.

-Digues, foll, has diners?-.
Respòs: -He amat-.
-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.
Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, languiments, que són millors que emperis ni regnats-.
Pareix ser que els temes amb els quals ja es feia literatura va vuit-cents anys encara són ben vius entre el mundillu intel·lectual d'avui en dia i entre la literatura moderna.


Aquestes imatges són com còmics, estan plenes de bocadillos com
de còmic. Si és que no hem descobert sa sopa d'all, no. Els medievals
estaven fets uns moderns!

diumenge, 23 d’octubre de 2011

divendres, 21 d’octubre de 2011

Històries del català

Últimament totes les notícies que surten des de les Illes Balears relacionades amb la llengua acostumen a ser negatives i marquen un retrocés social molt notable. Aquesta iniciativa, sortida des del Servei d'Assessorament Lingüístic, ens mostra com l'adquisició del català pot ser una cosa positiva feta amb tota la naturalitat del món. 

Aquestes quatre històries que apareixen al vídeo expliquen com han anat aprenent català algunes persones dels cursos de català per adults de Formentera. Estan explicades per ells mateixos amb molta naturalitat i conten anècdotes i sensacions que han tengut mentre aprenen la llengua de l'illa. Pot veure's que tant les raons com les prioritats d'uns i altres són molt diferents però totes elles han acabat trobant la mateixa solució: la llengua de Formentera com a element integrador i enriquidor per comunicar-se i viure de forma plena a l'illa.  

Són detalls com aqueixos els que donen una pinzellada d'optimisme cap al futur de la llengua a Formentera ja que aquesta gent que ha protagonitzat aquest petit documental són una part de les demés històries que han viscut molts de nouvinguts que s'han integrat aprenent la llengua de casa demostrant tenir un gran respecte i estimació per la cultura de Formentera.

Esper que això duri molts d'anys i puguem escoltar moltes més històries com aquestes.



Per acabar m'agradaria recordar algunes paraules dels entrevistats:
Griffin: "Poder practicar el català amb la gent d'aquí fa més ganes d'aprendre'n"
Laura: "És normal aprendre la llengua d'on vius"
Maria Lucero del Alba: "L'any passat vaig fer el primer curs inicial i enguany vull fer el nivell següent"
Martina: "He après català perquè vull entendre el que la gent em diu"

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Menorca a la memòria


Fa dos anys (i un mes) a Menorca na Laia i jo tinguérem un primer sopar, un de tants primers sopars, que vaig decidir repetir. Així va ser com ens embarcàrem rumb a Ciutadella i, després de delectar-nos amb la comoditat dels seients del vaixell i caminar molt des del port fins passat el carrer de ses Voltes, entràrem i desférem la maleta a la cambra de l'hotelet on ens allotjàvem. Era un hotel familiar i confortable incrustat al casc antic de la ciutat i estava parcialment decorat amb cartells antics de les festes de sant Joan, tan estimades a l'illa. 

Va ser un dia de pau, tranquil·litat i serenor. Un dia de passejar per carrers empedrats estretits per cases  obertes al carrer, arcades emblanquinades i palauets i esglésies.  entrar a botiguetes i tastar-hi una infinitud de formatges mentre la dependenta ens atenia somrient i acabar, finalment, a La Guitarra per dinar-hi de trempó i de porcella, i una copeta de vi. Així va ser com arribàrem al vespre i repetírem aquell sopar a tocar del convent de Santa Clara asseguts a la mateixa taula que aquella nit, coberts per un cel mínimament estrellat (sí, a Ciutadella es veuen algunes estrelles) i passejàrem pel port de Ciutadella.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Compàs de Record



Aquí va ser, amb la plaça plena, amb melodies de companyia. Era massa joveneta per a mi, i això justament és el que té més atractiu. Era amb una melodia com aquesta. El seu compàs s'emporta el record. El seu record em fa sentir viu. Era divendres com avui, també es feien les dances aquí, a la plaça del Rei. Els músics, l'empostissat, i tot aquest taulell d'anuncis que hi munten. N'hi ha d festes i d'espectacles, i fins i tot d'algun casament, entre els músics, és clar!

M'ajuda a recordar-la. Era un divendres com avui. També hi havia ballaruga. No volia tornar a casa, la família se les campava cadascú pel seu compte i jo no volia tornar a casa. Buscava un lloc on poder estar sol i, al  mateis temps envoltat de gent. Buscava alguna sensació tranquil·la. Tot sovint arrossego aquesta mena d'insatisfacció a sobre. Almenys els records em fan sentir i els puc controlar. No, decididament no els vull controlar, ja m'està bé així. No sé perquè vaig venir, potser per veure els edificis il·luminats... Potser ja buscava algú, com altres vegades.

Recordo que vaig passejar mirant qui hi havia però no vaig conèixer ningú. Se'm barrejaven dos sentiments oposats: la impunitat de mirar-los, sol, com si fos un intrús i l'enveja de que mentre gairebé tothom es coneixa jo em trobava sol, em sentia ignorat, com si ells no em veiessin, sol. Vaig pensar de tornar a casa, no en tenia ganes però de cop i volta em van agafar les presses per anar-me'n i no vaig haver fet quatre passes que em vaig quedar embadalit, mirant una parella que ballaven d'allò més bé. No n'he sabut mai gaire de ballar, el justet per quedar bé i si no fos per la vergonya...

Encara no l'havia trobada, de fet jo no me'n volia anar. Tota aquesta colla amb aquest look em recorda als seixanta o setanta quan anava amb el sarró i les sabates de pell girades, els cabells llargs i la barb. Eren els darrers cops de cúa del hippisme. No vesteixen gaire diferent de llavors.

Ja me n'anava. Amb l'excusa d'anar a fer el cafè en algun lloc fugia de la sol·litud entre tanta gent i una vegada més m'hi vaig resistir. Vaig girar cúa cap a la plaça i va ser llavors. No sé ben bé com va passar, tot passant em va agafar de la mà i em va treure a ballar. La primera estona vaig patir perquè tenia por de no ballar bé i ella em donava quaranta voltes i em sentia com un nen. No va ser un sol ball, en van ser uns quants, vam fer-la petar. Jo em sentia estrany, rejuvenit, alhora que era conscient de la meva ximpleria. No sé si em vaig enamorar d'ella, de la dança, de la melodia o del meu desig de sentir intensament. El nostre voltant tot era com abans, només canviava una cosa, jo era a dins com tots ells, i ella. Només vam ballar i parlar, i somriure. I jo, criatura de quasi quaranta anys em vaig tornar a enamorar. De tant en tant necessito tornar a enamorar-me per sentir-me viu. És com una malaltia que torna de tant en tant. Érem com dins d'una bombolla, completament estranys a tot el que ens envolta. Els altres balladors també hi eren però, llunyans, desdibuixats. I al mateix temps, amb el senzill gest de sortir a ballar jo també formava part de tots ells, de les dances de la plaça del rei. 

I per primer cop els altres em miraven. Dançàvem junts i era com un llenguatge propi negat pels que queden fora de la rotllana. Per primer cop veia la Plaça del Rei des de dintre a través dels ulls dels balladors i ja no em sentia foraster.


dijous, 6 d’octubre de 2011

He sortit a la TV per contestar "Com està el català a Balears?"



El dilluns passat em telefonaren des de l'OCB de Mallorca per si volia anar a parlar de la situació del català a les Illes Balears a la televisió del Maresme, m1.tv. La meva primera reacció va ser quedar-me sense veu i, tartamudejant, demanar si el que m'havien dit era correcte i no es tractava de cap broma. Jo no sóc de l'Obra Cultural Balear ni tampoc sóc cap autoritat lingüística com per anar a la televisió a parlar d'aquests temes amb criteri i professionalitat. Així i tot vaig acabar dient que sí i hi vaig anar.

Just en haver penjat el telèfon vaig obrir mil-i-una finestretes del facebook per demanar quina era la situació de la llengua allà on vivien i a partir del que m'anaren responent vaig anar construint un petit esquema que va ser el que vaig dur al programa i em va servir de guió. Així que he de donar les gràcies a les xarxes socials i a tots els que estigueren al darrere contestant-me preguntes com "amb quina llengua et fan les classes a l'institut" o "quina llengua és la que més s'escolta al carrer d'on vius", "s'escolta tant de català ara com fa 10 anys?", etc. El programa va emetre's ahir i l'únic que em sap greu és que el desig d'en Pep Andreu d'escoltar-se constantment a si mateix em privàs de comentar aspectes i detalls que hauria volgut compartir en el programa.


la Laia Arquera
La temàtica del debat era el futur de l'ensenyament en català i, sobretot, la situació social que té la llengua en els diversos territoris de parla catalana. Això ho vaig saber el mateix dia del programa, a primera hora del matí, quan des del canal m'enviaren un correu electrònic informatiu d'última hora. El fet de no tenir temps per preparar-me el què havia de dir va fer que m'aferràs enormement al que havia tret de bo el dia anterior xerrant pel facebook.

D'haver pogut parlar més hauria parlat de la concepció que es té de la llengua a les Illes Balears on tot i anomenar-se mallorquí, formenter, eivissenc o menorquí a la llengua, la majoria d'habitants de les Illes ho conceben com una sola llengua comuna amb el català. També hauria fet menció a la preocupació que té molta gent al veure que el parlar propi està mudant amb la incorporació de castellanismes i la influència dels altres parlars catalans i el canvi de vida que ha patit la societat illenca. Hauria parlat de les barbaritats lingüístiques de l'estiu on l'alemany, l'anglès i l'italià passen a ser les llengües principals i deixen a la banda el castellà i en tercera o quarta divisió i fora de joc el català. I això només són uns exemples.

Devora els estudis de gravació de la m1.tv hi ha una plaça amb un dels monuments contemporanis més emblemàtics de Mataró, la Laia arquera. Així que amb el vigor i bel·licisme d'aquesta escultura i una polsera de la meua Laia a la butxaca de la camisa vaig acabar defensant-me en el programa així com podeu observar una volta li hàgiu donat al play.

PD: A allò d'especialista en cultura popular no li faceu cas, s'ho han tret de sa mànega per omplir currículum al programa. Jo no som especialista en res, encara.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Problemes de vista.


No hi ha res millor que trobar un objecte preuat una vegada l'has perdut. Almenys això és el que creia abans de trobar-me les ulleres a la rentadora. Han quedat talment travades que no hi ha qui les sàpiga aclarir de nou. Per sort, ara fa uns anys, quan vaig comprar aquestes ulleres a Eivissa tenien una oferta amb la que comprant-ne unes t'enduies un segon joc de regal. Gràcies als 2x1 puc immortalitzar el que potser sigui la fi de les meues ulleres preferides, les que més he lluït i més m'han agradat. 

Demà les duré a l'òptica que les mirin els especialistes en adobar coses d'aquestes a veure què em diuen. Dubt que estiguin gaire avesats a veure víctimes de rentadores amb programes llargs. 


dilluns, 3 d’octubre de 2011

Formentera, Eivissa i les serpents.


Formentera i Eivissa no sempre han set conegudes així com avui en dia les coneixem. Una cosa molt curiosa és que les Pitiüses reberen els seus primers noms gràcies a les serpents. Quan els púnics arribaren a Eivissa descobriren que a l'illa, de serpents, no n'hi havia cap. Aquest fet fa que les Pitiüses siguin un lloc singular dins de la costa mediterrània. I els púnics, ben contents, batejaren l'illa anomenant-la Ybosim, en honor al déu Bes, ja que els nouvinguts cregueren que la manca de serpents era gràcia i obra d'aquest déu que, almenys en la numismàtica de l'època, sempre se'l caracteritza agafant una serpent amb una mà i un martell amb l'altra. 

Formentera no va tenir la mateixa sort. A Formentera mai hi ha hagut serpents però el que sí hi havia era una llegenda que deia que a l'illa s'hi trobaven les serpents més perilloses i verinoses que puga haver-hi i feien que l'illa fos inhabitable. Aquesta llegenda es troba reflectida per escrits romans i perdurà fins ben entrat el segle VII dC tot i que algunes publicacions literàries del segle XX l'han tornat a popularitzar, com per exemple la revista ADN

El primer text antic que esmenta aquesta invenció pertany a Plini i diu: 
La terra d'Ebusus, fa fugir les serpents i la Colubraria [es refereix a Formentera] les cria, per això és perjudicial per a tots, llevat dels que porten terra d'Ebusus, els grecs l'anomenen Ophiusa.
 Un altre escriptor contemporani de Plini, Mela, escrigué:
Colubraria em ve al record perquè malgrat ser inhabitable per trobar-se plena de tota mena de serpents verinoses...
L'antiga denominació grega de Formentera, Ophiusa, inclou el mot serpent en grec antic, que en modern es diu  φίδι ['fidi].



Ara bé, a Formentera en tenim, de rèptils perillosos! Aquest monstre de sang freda és anomenat sargantana pels indígenes de l'illa i és un rèptil ple d'escates color turquesa i llengua bífida que devora moscards, mosques, miques de pa, fruites i verdures de tota classe. Algunes sargantanes capturades i criades en captivitat estan començant a ser ensinistrades per atacar italians en motorino. Això s'aconsegueix gràcies a l'alimentació a la que han estat sotmeses a partir dels trossos d'italià que queden per les cunetes de l'illa una vegada passat l'estiu. 

Monedes púniques

vuitens de Calc amb el déu Bes, ceca d'YBSM, (Eivissa)

La ciutat d'Eivissa és la ciutat més antiga tant de les Pitiüses com de les Balears. Va ser fundada a mitjan segle VII aC. pels púnics. Aquests fills de Cartago s'instal·laren al que anomenaren YBSM (Ybosim), mot que ha donat lloc a Eivissa. Amb l'arribada d'aquest poble comerciant del Mediterrani oriental també arribaren les primeres monedes i els primers mercaders. Així és com amb el creixement demogràfic d'Eivissa al segle III aC. es creà la primera ceca no gaire lluny del Puig des Molins.

La moneda púnica-ebusitana no era de gaire qualitat i és per això que la seva funció principal va ser abastir el comerç intern de l'illa, tot i que s'han trobat algunes monedes ebusitanes a la costa catalana i alacantina, al Llenguadoc Occidental, a Menorca i Mallorca, i al sud de la Península Itàlica. S'encunyaren sobretot durant la II. Guerra púnica, liderada per Aníbal Barca, que s'ha arribat a dir que era nascut a Eivissa, a l'illa des Botafoc.

Idò bé, aquestes monedes ara s'ajunten amb la de 12 Reals de Ferran VII de la ceca mallorquina que hi hagué a Palma a primers del segle XIX. Poc a poc es fa col·lecció. I acabar dient que a Formentera també s'han trobat restes púniques. Les troballes més importants s'han fet a s'Espalmador i a s'illa Plana, on s'hi han trobat restes d'antics jaciments púnics. Mentre que a  la vénda des Montestir, a la Mola, també s'hi han trobat algunes restes a la superfície. 

Bibliografia: 
Callegarin.