dijous, 29 de setembre de 2011

Art contemporani a Dalt Vila

No és la primer vegada que a Dalt Vila s'hi comencen obres acompanyades de polèmica i mal gust. En aquest viatge es tracta d'algun pla d'embelliment fet per algun desconsiderat que odia els eivissencs, les eivissenques i tot el que tingui relació amb les Pitiüses. 

No dic que no s'hagi de construir a Dalt Vila ni tampoc que no s'hi hagin de fer millores d'habitabilitat. De fet, de millores n'hi fan falta moltes, allà; però el bon gust i el saber fer les coses airoses, que quedin les noves construccions en harmonia amb les que ja hi havia abans no és demanar tant. 


Visqui el mal gust!

Aquesta notícia, i també les fotografies les he extret de L'altre blog, un blog d'en F.Nogués, d'Eivissa. 

Flaütes i violins

[1]

[2]


Al nord dels Pirineus occidentals, més concretament a Bearn, la flaüta, flabuta en gascó, s'ha convertit en quelcom més que un instrument tradicional més, s'ha convertit en un tret identitari. Els bearnesos, per tal de no quedar-se enrere en aquest món que avança tan ràpid, han optat per deixar que la música evolucioni al mateix pas que ho fan els gascons. D'aquesta manera és com la flabuta s'ha obert camí entre el món de la música --sense abandonar els llocs que tradicionalment ha ocupat des de temps remots-- i és molt fàcil trobar conjunts folk i fins i tot rock o gairebé psicodèlics en els quals la flabuta s'hi ha sabut obrir camí ocupant-hi llocs destacats. 

Un exemple d'això és Ad'arrOn. Aquesta formació bearnesa experimenta amb la música tradicional i innova cercant noves sonoritats com la d'ajuntar flabutas i violins [vegeu el vídeo 1]. Però per arribar fins aquí i poder considerar la flabuta un instrument modern (i amb futur dins dels temps que corren) s'ha hagut de temperar, és a dir, ajustar-la al cànon d'afinació occidental. Un segon exemple [vídeo 2] és el del galoubet, que és un cosí germà de la flaüta i de la flabuta, que es toca a Provença.

Aquesta és la meta que necessita assolir la flaüta a les Pitiüses. Per aconseguir que sigui un instrument modern i combinable amb les músiques modernes, i que els conjunts que surtin de Formentera i d'Eivissa puguin destacar sense haver de renunciar als trets musicals que caracteritzen a les Pitiüses; s'ha d'aconseguir que la flaüta 2.0 vegi la llum del dia i soni als escenaris amb baixos, guitarres, teclats, violins i acordions a ritme de rock&roll.

sonadors eivissencs provant prototips de flaüta temperada fets per 
en Jordi Vinyes.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Bon dia Lisboa!

El fado és un gènere musical del sud de Portugal molt dolç i tranquil. Narra històries tràgiques que succeeixen mar enllà, sempre des de la perspectiva de l'enamorada que espera el retorn a terra del seu estimat. 

Entre el passat 22 i 24 de setembre na Laia i jo hem anat a Lisboa. Arribàrem dijous a la nit i ens donà temps just per anar a l'habitació que havíem llogat i descansar per l'endemà divendres ja que dissabte teníem l'avió de tornada bastant d'hora i no ens hauria donat per fer el turista. És a dir, teníem vint-i-quatre hores per córrer i conèixer el més a fons possible la capital lusitana. 

Pasteis do Belém amb un Massagram, que és cafè amb
llimó, sucre i aigua.
Així és com divendres ens aixecàrem ben d'hora, esmorzàrem i ens dirigírem cap al centre de Lisboa. En un tres i no res ja havíem creuat la Praça da Figueira, que es convertí en el punt central del viatge ja que des d'allà anaven i venien els tramvies (eléctricos), que ens portaren des del barri de Belém, que és on hi ha alguns dels principals monuments de Portugal: com el Mosteiro dos Jerónimos, que tant la nau principal com el claustre eren espectaculars; o la Torre de Belém. L'eléctrico també ens portà al barri de Grassa, que és on s'hi erigeix el castell que corona la ciutat, el castelo dao São Jorge (pronunciat a la catalana) i hi ha també la catedral. 

Barri de Grassa amb el Castelo dao Sao Jorge i el pont 25 de
maio al fons creuant el riu Tajo.
Totes les voreres estaven empedrades amb pedretes que formaven mosaics blanc i negres que donaven un toc molt característic als carrers, alguns d'ells, com la Rua Augusta, eren realment esplendorosos. Esplendorós també és la gràcia que tenen per preparar el bacallà, que és un dels menjars principals de Lisboa, i és que el divendres sopàrem de productes típics de la terra (bacallà,  formatge i vi) i quedàrem bocabadats amb la varietat de pastissos que hi havia. 







Vista panoràmica de Belém, amb el Mosteiro dos Jerónimos
de fons junt amb la praça do Império i la rosa dels vents
més famosa de Portugal.
Torre de Belém
Detall a l'interior d'un eléctrico d'època quan ens dirigíem a
Grassa.
Obrigado!
I és que les aventures sempre són majors si es fan plegats.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Un parell de paraules i no més (IV)

mot formenterer: desnegrar
altres formes: extingir

Alguna menció al mot: Desnegrar és una paraula composta que ve de negre i se li ha afegit el prefix negatiu des- al davant. També pot sentir-se la forma desnegrir que tant el significat com l'origen són els mateixos. Com a sinònim de desnegrar és possible sentir a dir esquilmar tot i que crec que no és més que un barbarisme introduït al parlar de Formentera.

mot formenterer: embrunir
altres formes: enfosquir, fer-se de nit.

Alguna menció al mot: És, igual que desnegrar, una paraula que s'ha format a partir d'un altre mot. Embrunir ve de bru, que és un color gris fosc tirant a negre. Al domini lingüístic en general embrunir és un verb transitiu i vol dir enfosquir, fer tornar bruna alguna cosa. Ara bé, aquest no és el cas de Formentera i Eivissa on per començar, embrunir és un verb intransitiu, és a dir, no admet complement directe i és igual que verbs com ploure, caure o arribar, que per si mateixos ja tenen un significat ple. A les Pitiüses quan arriba el solpost embruneix, es fa de nit. 

dijous, 1 de setembre de 2011