diumenge, 28 d’agost de 2011

Això és un bloch.

Això és un bloc.

Això també és un bloc.

En canvi això és un bloch.

El TERMCAT i la secció filològica del IEC consideraren en el seu dia que era millor bloc que no blog per anomenar les bitàcoles de internet. Decidiren passar-se per alt arguments etimològics que deien que blog era la forma genuïna per anomenar aquest tipus de planes web i optaren per bloc ja que era fonèticament igual a la forma anglesa i d'ortografia similar. Però aquest esclat de cientificitat filològica anà a més i decidiren saltar-se un principi tan bàsic com la universalitat del mot, ja que blog és com es diu en totes les demés llengües del món, a favor de bloc perquè evoca la imatge d'un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions, imatge que és una metàfora d'aquest tipus de webs, segons diuen. 

Idò jo, fidel al TERMCAT i a les decisions de les altes autoritats que vetlen per la qualitat de la nostra llengua i deixen de banda qualsevol rigor filològic, ja que han decidit fer del català una llengua especial pel que fa a les bitàcoles de internet, crec que el més recomanable seria anar més enllà i anomenar-ho bloch. És fonèticament igual a la forma anglesa i l'ortografia segueix sent similar i a més d'evocar la imatge d'un bloc per fer-hi anotacions, metàfora que em sembla esplèndida i brillant, bloch evoca al passat gloriós de la llengua catalana; bloch és com ho hagués escrit Ramon Llull, Pere Serafí, Joan Ramis i Ramis i fins i tot Jacint Verdaguer de tenir, al seu temps, ordinadors amb WiFi.

dissabte, 27 d’agost de 2011

Sant Felip Neri


Sens dubte aquesta placeta s'ha convertit en un dels meus racons preferits de Barcelona. M'agrada entrar-hi per la baixada de Santa Eulàlia, on fàcilment s'hi pot llegir "Martiri" de Verdaguer, i arribar amb calma, com si estàs redescobrint la plaça per primera vegada. Al mig hi plora una font que es va haver de reconstruir ja fa molts d'anys. I amb el seu xip-xap és com si el temps s'aturàs de colp i mai cap obús hagués esclatat fent callar les veus dels nins que allà s'amagaven de les bombes. A la plaça hi ha l'església de Sant Felip Neri i la seua façana conserva les cicatrius d'una guerra que no hauria d'haver començat mai. 

divendres, 26 d’agost de 2011

Maletes

No hi ha cosa que em creï sensacions més antagòniques que haver de preparar l'equipatge per entornar-me'n a Barcelona. Anar plegant roba i anar-la col·locant galantment a dins la maleta i procurar que res ocupi més espai del just i necessari m'agrada. Ho trob molt entretingut i fa que, mentre vaig ficant-hi coses vagi imaginant com serà aquest curs. Probablement serà el que em faci anar més de cul de tota la carrera (si oblid que a 4t tindré un treball de final de carrera). També començaré a viure a un pis nou. Així que enguany fer la maleta és poca cosa al costat d'acabar de fer la petita mudança que m'espera fins Horta. Tot això diríem que són petits brots d'esperança i d'il·lusió que neixen i s'aferren en la meua visió de com serà aquest any. 

Ara bé, l'altra cara de la moneda m'ix quan no cap res a dins de la maleta i descobresc que la clau és en la tècnica que es fa servir a l'hora de plegar la roba. No s'ha de plegar igual per guardar-se dins l'armari que per ficar-se a dins de l'equipatge i sembla ser que acostum a oblidar aquest fet i faig i desfaig el que tinc posat infinites vegades. És així com una sola maleta es converteix en una veritable partida al Tetris en 3D i amb nivell avançat i em desesper. Que feliç seré quan per fi puga tancar la cremallera i engalanar la maleta amb un d'aquells petits i moderns cadenats daurats amb el grilló platejat i senti dringar la clau dins de la cartera. 


dissabte, 20 d’agost de 2011

Ciència i progrés.

La cultura sempre ha set una casa mala de definir però tot i així l'ús més comú que se li fa a la paraula és per referir-se al conjunt de valors, actituds, pràctiques i senyes que caracteritzen a un grup o societat. Així com la societat canvia constantment és lògic pensar que la cultura que la defineix també va modelant-se. Quan es parla de la societat nord-americana, sovint seguida d'adjectius que la defineixen com a bèl·lica i amb una dieta in-saludable; o es parla de la societat espanyola dient que  Spain is different, o es parla dels catalans, dels francesos o del món àrab; les diferències que fan que veiem aquests pobles diferents entre ells són aspectes únicament culturals. 

I és que tot i considerar la cultura una cosa per a quatre intel·lectuals o gafapastas, ens influeix a tots. Així com un aspecte cultural qualsevol, per exemple la paremiologia, ha caracteritzat durant segles la societat rural avui en dia això es veu desplaçat per altres factors més científics. Amb una sèrie de refranys que anaven passant-se de generació en generació el pescador i el pagès sabien amb molta certesa quin temps faria [cel gravat, aigua al terrat; llebeig aigua veig aigua no veig, aigua de gener omple botes i graner...]. Avui en dia la cosa ha canviat i el pescador i el pagès sovint tenen com a única referència la previsió del temps meteorològic que un físic ens mostra per la televisió havent oblidat aquesta saviesa que ens ofereix la tradició.


Aquí és on hi ha el quid de tot plegat. La societat occidental que nosaltres coneixem està mudant i la ciència moderna és el denominador comú que ens iguala davant d'altres societats minoritzades i atacades pel creixement i l'expansió de la cultura occidental. L'estudi que hem fet en l'àmbit científic des de l'antiga Grècia ençà és un aspecte cultural. Així és com a Occident l'ús que es fa de la ciència com a clau cap a un progrés comú és l'anada sense retorn a un món simple i uniformat. Tots els aspectes culturals que han caracteritzat els diferents pobles es veuen substituïts per aquest progrés. Les músiques i cançons pròpies de cada àmbit cultural han quedat arraconades pel rock, el pop, el metal i els seus derivats i es deixen sentir igual als EUA com a Europa sencera. La saviesa de la paremiologia ha quedat com una branca morta de la filologia a favor de la introducció d'aparells sofisticats que calculen quin temps farà demà a partir d'equacions i variables i el refrany ara és una simple anècdota prescindible davant de la precisió científica d'uns pocs. Tot això repercuteix en un empobriment constant de la llengua, de qualsevol llengua que, també pot veure's molt fàcilment amenaçada per l'avanç de les llengües nacionals i la força de la llengua internacional del moment: l'anglès. Fent que llengües com l'alemany, el finès, el neerlandès o el català quedin un nivell o dos per sota de l'anglès entès com la llengua de la comunicació i de la ciència: la llengua del progrés. 

No intent negar la importància i necessitat de la investigació científica. Però no hem d'oblidar que el mètode científic és una eina de treball per entendre millor el món de forma empírica i avançar en el benestar de les persones. Quan la ciència és vista com una veritat absoluta inqüestionable és quan arribam al nou fanatisme dels segles XX i XXI on la Ciència passa a ser la religió majoritària de la nostra societat i els científics són els seus pastors. Davant d'aquest panorama qualsevol opció paral·lela al camí de la ciència és una opció caduca. 


Fàcilment es podria derivar aquest al mal que fa el mal ús del progrés de la ciència i la tecnologia en les relacions humanes. Però per no estendre's massa, que cadascú reflexioni pel seu compte amb les conseqüències dels mòbils i xarxes socials com messenger o facebook en la comunicació entre les persones, realment estam evolucionant o cada vegada anam a una societat més pobra culturalment i socialment? L'altre dia hi havia una revista que feia una entrevista al primer home que havia donat a llum tres nadons. Tan mal de fer és anar a per una ciència responsable pel bé de la societat?

divendres, 19 d’agost de 2011

Però te'n vas anar.

Hi havia vaga. Volies veure ca teva i aquell dia vaig saber el que dol i nafra la soledat. Una de nova. No podia ni menjar. Tenia un nus de tristesa fermat al coll i et vaig escriure poemes, molts, sincers, desesperats...

Ara que tu no hi ets i ve la nit,
i ve la fosca com un cavall cec...

Tot m'ofegava i m'oprimia el cor. Nastxenco i jo ens vam perdre pels carrers més bruts i pobres de la ciutat que encenia els seus llumets i ens angoixava amb els seus renous plens de pressa, nosa i cansament. Vam descobrir una plaça amb una font. Ens saltàrem un senyal de direcció prohibida i aquell gàurdia em renyava, però me'n vaig sortir posant cara de bon al·lot i parlant en francès. Tu eres enfora. Assegut a un banc (pensava en el poema Puedo escribir los versos más tristes esta noche, de Neruda), l'enyorança em consumia i Nastxenco i jo ens contemplàvem derrotats, perduts, marcits...

Amb pocs diners i moltes ganes de perdre la noció del món, aquell bar em va acollir, taules de marbre, vasos de vi i cinc pessetes, en una quietud trencada per la remor del carrer i una ràdio antiga on daven notícies esportives. El primer vas de vi em va deixar el paladar tallat, sec, raspós. El segon, que tenia gust de verí, hi havia busques d'un color rogenc i jo ja hi veia el teu rostre absent. T'enyorava. Vaig demanar un torcaboques de paper i vaig demanar un llapis i una cervesa. El poema no em sortia.

Cor de pàgina esbrellada. Ponç Pons


I ja en duim dos des d'aquell dia!



Sí, dibuixar-te, a còpia
de versos; que els intents
constants vagin, inhàbils,
figurant el relleu
de bellesa; emmotllar-te
de poesia, més 
precisa cada volta,
i, com l'aire en la pell,
que arribi al dolç contacte
de tu el meu pensament.
Que el vers prengui la forma
teva, com l'amor meu,
i que hi restis impresa,
ja eterna i diferent.
No pura estàtua, freda
com un marbre quiet:
càlida com la vida,
oferta al goig, al bes,
com l'amor t'afaiçona,
com et veig, com no ets,
com ets, sí, última imatge
del meu somni ascendent.

M.Villangómez
D'amor

dijous, 18 d’agost de 2011

Un parell de paraules i no més (III)

mot formenterer: empossiblar
altres formes: perdre, extraviar

Alguna menció al mot: Empossiblar és un verb transitiu típic d'Eivissa i de Formentera. Per ara mai he tingut constància que es faci servir Pitiüses enllà. És una paraula que està en retrocés davant del verb més comú: perdre. 

Mot formenterer: servar
Altres formes: pensar, raonar

Alguna menció al mot: És una paraula curiosa ja que a la resta del domini lingüístic vol dir: (1)guardar alguna cosa preuada, (2)subjectar fort alguna cosa perquè no se'n vagi i també s'usa com a (3)sinònim de conservar. I en el món de la mar, (4)un timó que funciona és un timó que serva. Ara bé, a les Pitiüses som especials i aquí el que funciona i porta la gent a bon port és la raó. Així que podem entendre la raó com el timó del pensament i porta a les persones a bon port (si serven). És per això que servar es fa servir com a sinònim de pensar i se diu que una persona serva o no serva depenent de si la persona pensa o no pensa a l'hora d'anar pel món. 


És per això que vull acabar dient que a vegades, qui serva massa acaba que ha empossiblat el passatge pel tren de la vida.


diumenge, 14 d’agost de 2011

RIP Posidònia



RIP Posidònia és una iniciativa popular del poble de Formentera que ha decidit concentrar-se demà dilluns a les 13:00h a la plaça de Sant Francesc davant de l'ajuntament en contra de l'ancoratge/fondeig incontrolat damunt de les praderies de posidònia que envolten l'illa i que es repeteix any sí any també. El mal que fa aquesta manca de control ha saltat a la premsa i ha arribat a la consciència de molts d'illencs. És per això que demà a la concentració es demanaran responsabilitats i unitat a tots els polítics per poder dur això a bon port. 

D'aquesta manera és com s'activa de forma urgent la Rescat Immediat Posidònia de Formentera.
RIP Posidònia Formentera


video

"I si sa nostra posidònia
no la podem protegir
construirem rotondes
per poder-la fer lluir"


Bocí del pregó de les festes de Santa Maria d'enguany

dijous, 11 d’agost de 2011

El problema de la posidònia ha arribat a TV3.

video

Des d'avui a tv3 a la carta és possible veure-hi la notícia que tan està sentint-se aquests dies arreu de Formentera. La posidònia està desapareixent del litoral formenterer i els ancoratges incontrolats són els culpables principals. Després del toc d'alerta dels científics, el Consell Insular ha començat a denunciar que hi ha que controlar més les embarcacions que fondegen il·legalment damunt dels boscos de posidònia que hi ha dins del Parc Natural de ses Salines. En els darrers anys ha desaparegut entre un trenta i un quaranta per cent d'aquest bé submarí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1999. 

dimecres, 10 d’agost de 2011

Posidònia en perill d'extinció.

Molts de vosaltres haureu sentit a parlar de la posidònia. A Formentera la solem anomenar pel simple nom d'alga. Però no hem de deixar-nos enganyar pel nom, la posidònia no és cap alga, és una planta subaquàtica superior i té arrels, tija, fulles, flors i fruits. La posidònia absorbeix cada any mig milió de tones de CO2 en tot el Mediterrani i cada hectàrea de posidònia absorbeix el mateix CO2 que cinc hectàrees amazòniques. I al mateix temps, és l'ecosistema predominant en aquest racó del món sent llar d'incomptables espècies d'animals marins.

Al voltant de l'illa de Formentera hi ha prop de tres quartes parts de tota la posidònia del Mediterrani. Entre aquestes praderes hi ha l'organisme viu més gran i més antic del món, és una sola planta de posidònia que amb aproximadament uns cent mil anys de vida ha arribat a tenir una longitud de vuit quilòmetres. Cal recordar que el creixement d'aquesta planta és molt lent, cada any creix només un centímetre. 

video

Aquesta jungla subaquàtica corre perill. Cada estiu milers d'embarcacions fondegen de forma descontrolada a la costa de Formentera deixant anar les àncores dels iots i acaben desnegrant la posidònia del fons marí. Els darrers estudis que s'han fet respecte això marquen la situació de Formentera com crítica. La majoria d'ancoratges són dins de la reserva marina del Parc Natural de ses Salines i si no s'hi posa remei és possible que la posidònia de Formentera quedi reduïda a un record del passat. Fa un parell d'anys s'invertiren milions d'euros amb la col·locació de boies ecològiques per evitar la degradació del fons marí i aconseguir un ancoratge regulat i sostenible. Ara ja no queda res d'aquestes boies, la falta de manteniment i de renovació ha fet que després de les tempestes no quedi res d'aquests ancoratges. 

[Les imatges que pos a continuació i el vídeo que hi ha penjat més amunt han set extrets de l'edició digital del Diario de Ibiza d'avui. Són el testimoni de l'ancoratge d'un iot que en unes hores ha destruït una hectàrea de posidònia.]






A jo no m'agrada que això passi, si a vosaltres tampoc us agrada votau No m'ha agradat