dissabte, 30 de juliol de 2011

El magraner

Generós s'acomiada de l'estiu                 
i tenyeix de roig el gairebé extint          
fullam que el cobreix. I el seu fruit, eixint  
de la ramera amb un posat altiu,              

amb el primer tacte d'un cel que plora      
la pell s'humiteja  amb l'aigua esperada,    
quedant la dolçor, oberta i badada.         
I amb el seu fruit captiu mostrat enfora,    
    
atrets pel seu color, les mans dels joves,   
amb els dits rodejant-ne les escloves,         
voregen delicadament el fruit               

esberlant-lo suaument pel punt badat.        
I els llavis, en tastar el gust vedat        
del fruiter, s'alcen al cel d'un descuit.   




Ahir de matí em telefonaren per dir-me que m'havien proposat per participar amb la XIV entrega del llibre Solstici d'Estiu. Participar amb això vol dir presentar una desena de poemes aproximadament per a que siguin publicats en el llibre i enregistrats en un cd que l'acompanya. A banda d'això, participar-hi vol dir passar per totes les Illes, per València i per Barcelona publicitant-lo amb els altres poetes del llibre (ho dic com si jo fos poeta, ai!)  en recitals que es van fent per les ciutats natals dels diversos poetes. Això succeirà al llarg del mes de setembre, normalment se feia a l'agost, però de sentir dir hi ha hagut alguns problemes que han obligat a aplaçar el certamen a setembre. "El magraner" serà un dels poemes que apareixeran publicats en aquest volum de la col·lecció Solstici d'Estiu.

Així que bé, a anar de gira s'ha dit! 

dijous, 28 de juliol de 2011

Can Bum - Classes de sa nostra llengo

dimecres, 20 de juliol de 2011

El dia del Carme i l'Esperit Sant.

Fa cosa de deu dies Formentera s'engalanà de cara a la mar per celebrar el Carme. Així va ser com un any més els pesquers de La Savina, amb banderetes que anaven de proa a popa, s'encaminaren cap a la mar plens de gent i autoritats (civils i religioses). Els seguia una comitiva de devora un centenar de petites embarcacions que, amb esperit festiu, passaren desfilant per devora el pesquer on es trobava la mare de Déu amb mossènyer per ser beneïdes. Jo no hi vaig ser perquè en el moment en que pujaven la mare de Déu arribava d'Eivissa amb na Laia que acabava d'arribar des del Principat. Amb l'arribada a Formentera se'ns obrien gairebé dues setmanes de vacances.
El San Francisco, el llaüt amb el qual presenciàrem el miracle.
El dia següent es va repetir la processó marinera, però aquest cop a Es Pujols. En comptes d'anar amb grans vaixells de pesca de bou, la mare de Déu va ser embarcada dins d'un llaüt de vela llatina, el San Francisco, on hi embarcàrem na Laia i jo junt amb altra gent, les monges i mossènyer. Realment degué ser una processó santa ja que quan ja havíem deixat enrere el poble des Pujols i passàrem arran d'una llanxa d'estrangers ens va sortir un home ensenyant l'Esperit Sant acompanyat de dues campanetes. El pobre home devia haver estat prenent el Sol ignorant que s'acostava una barqueta plena de monges que el veurien així com sa mare el portà al món. El fet de veure'ns enmig d'aquella escena digna de qualsevol còmic de Mortadelo i Filemón amb el turista amagant-se, després d'uns instants de sorpresa absoluta, i amb les monges i el capellà que provaven de mantenir les formes (així com podien) després d'haver presenciat aquell miracle amb frases i expressions com: Uuuh!; mare de Déu! Lo que hi ha que vore!; Ja tenim anècdota i algun que altre Oooooh!

Diria que, de moment, ha set la processó que més he gaudit de totes. Si anar amb llaüt per Formentera no té preu; anar-hi amb na Laia, que era la primera vegada que pujava a una embarcació tradicional, i volta pujar-hi els dos, acabar trobant-nos davant del miracle de la Santíssima Trinitat amb el cuorum que dúiem, això, això sí que no té preu. Tot plegat, però, va ser una travessia màgica plena de blaus, d'un Sol radiant, d'un llaüt preciós, música i molt bon humor.

dilluns, 11 de juliol de 2011

La mort de Barrabàs

Sovint ens toca fer coses que desitjaríem no haver-les de fer. Dins d'aquesta llista de coses hi tinc les visites al dentista, només de pensar-hi qued del tot escarruixit i amb la pell de gallina. Avui ha set un d'aquests dies i he hagut de fer-li una visita. Tenia un queixal que em molestava una mica i fart d'ell, l'anomenava Barrabàs, he anat a que l'empastassin. Ara ja puc dir que Barrabàs ha mort.



El cas és que he arribat a Sant Francesc una mica prompte, i com que a cas dentista no han canviat cap revista des de fa cent o dos-cents anys, he entrat a can Toni Xica, la llibreria que hi ha enfront. He fullejat i comparat un parell de revistes per veure quina m'enduia. Però ca! cap m'ha fet el pes i al final les he tornades  al seu lloc i he anat a la prestatgeria dels llibres. Feia molt de temps que no en comprava cap i tota excusa és bona per fer una mica de biblioteca a casa. He comprat Cuentos para pensar, d'en Jorge Bucay i m'he dirigit a la sala d'espera del dentista a esperar que em matassin en Barrabàs. El temps passava, a la consulta anaven amb retràs i a mesura com anava avançant en la lectura anava pensant de forma més convençuda: "Déu meu quina porqueria de llibre! Això no val ni per tacs d'escopeta!" Espantós era el mal d'ulls que em feia llegir un autor tan sapastre. Quant de mal ha fet en Paulo Coelho a la literatura posant de moda aquesta literatura profunda i filosòfica per fer pensar que mal feta no serveix ni per cremar. No sí, la culpa ha set meua per caure en el parany de pensar: a mira, un llibre de contes, això serà bastant senzill i ràpid de llegir i si a més són per pensar encara n'aprendré alguna cosa.

Sí, de cosa sí que n'he après. He après a tornar un llibre a una llibreria (amb mig llavi encara adormit per l'anestèsia) i a canviar-lo per literatura de veritat. És per això que quan he sortit per segona vegada de la llibreria ho he fet amb Bearn de Llorenç Villalonga, considerada una de les majors obres de la literatura catalana de la segona meitat del s.XX; i la trilogia de Primo Levi amb Si això és un home baix del braç i ben content per la meua decisió. Començaré amb Bearn, és un llibre perfecte per comentar, tant per la seua trama carregada de pinzellades psicològiques com pel que portà al seu autor, que per cert, era mallorquí, a escriure'l com el va escriure. Hi tinc molt bones expectatives. 

diumenge, 3 de juliol de 2011

Desig de Terra

La fondària del pou em recorda, ineludiblement,
que la terra que trepitgem se'ns esmuny als peus.
Una illa sense rumb com un vaixell a la deriva.
Un camp espigat, hissat, com rems que s'enlairen.
 Vicent Penya mmmmmmmmmmmm

Amb aquest mateix poema vaig encetar una memòria en aquest bloc [enllaç] ara fa un any. Explicava com vaig trobar aquest poemari. Ho he llegit una mica per damunt i he de dir que no m'ha agradat mica com vaig escriure-ho, tot ple de anís, cantís i trobís i més formes de pretèrit perfet simple per totes bandes, que pedant!

Ara mateix el pensament interior em diu que no hauria pensat mai que un llibret que vaig agafar a l'atzar, atret per la seua portada, amb aquest poema aquí penjat vestint-la i res més em servís per escriure, amb aquesta, ja dues vegades.

No fa gaire l'he redescobert ja que l'havia empossiblat* completament: no era a la prestatgeria i tampoc recordava tenir-lo, estava perdut perdut. En ser que l'he retrobat i he rellegit el poema de la tapa he quedat meravellat «la terra que trepitgem se'ns esmuny als peus» o «Una illa sense rumb com un vaixell a la deriva» han set dos versos que m'han transportat a una Formentera com la d'ara, plena d'italians i estrangers que poc a poc van fent-se amb els negocis i finques de l'illa; a una Formentera que a mesura com van passant els anys els seus orígens es llegeixen amb més dificultat, com si cada any que passa esborràs més la identitat dels formenterers que han girat l'esquena als seus costums, tradicions, llegendes, llengua...

Enc que clar, aquest no és ni de bon tros l'autèntic significat del poema! Per això anava, en un primer instant, a deixar el poema penjat al bloc i prou, que quedàs aquí i cada un el llegís, sense més importància que la que té. Però hauria quedat massa pobre i com que no tot és blanc ni negre i no vull que ningú se n'endugui una mala impressió de Formentera «la fondària del pou» em recorda a ca meua amb una vista de postal: l'enramada coberta de teula i subjecta sobre quatre columnes blanques que reposen dalt d'una paret que tanca el pati davant del porxo, amb els seus reixats i portes blaves. Al davant, banda fora el seu tancat, hi ha el pou de casa, que baixa fins tocar la mar. I una mica més avall de casa hi ha el camp, amb la vinya, l'hort, algun ametller, morers i un camp que fins ahir era «un camp espigat», ple de civada daurada que dansava al ritme que marcava el vent.  

*empossiblar: extraviar, perdre


dissabte, 2 de juliol de 2011

Un parell de paraules i no més (II)

nom formenterer: grimaldo
Altres noms: grimalt, llamàntol, gromant

Alguna menció al mot: L'origen del mot és obscur i poc clar. Així com el bogavante castellà és clar (boga avante), en català, com amb altres llengües romàniques, encara no s'ha aclarit. Grimaldo o grimalt és com s'anomena l'animal de la imatge a Mallorca i les Pitiüses, gromant és a Menorca i en el català peninsular la forma més estesa és llamàntol. No hi ha que confondre'l amb la llagosta ja que el grimaldo és més fosc i té les pinces més grosses i robustes. És una bestieta molt preuada per fer un bon arròs caldós. Grimaldo la vaig aprendre no fa gaire, me la va dir un amic que està bastant avesat a la mar i al seu llenguatge. Gràcies.


nom formenterer: fonyar, calcigar [kulsi'ɣa], poltronyar 
Altres noms: trepitjar, xafar
Alguna menció al mot: Fonyar s'usava principalment per anomenar l'acció de trepitjar el raïm per fer-ne vi i s'ha estès convertint-se en la forma general per dir trepitjar a Formentera, arraconant els mots calcigar i poltronyar. Calcigar és una paraula molt estesa arreu del domini lingüístic a excepció de Barcelona i rodalies. Fixau-vos amb la similitud amb paraules com calçar, calçons o calcetí, tots ells tenen el radical /kals/ en comú. I ja per acabar, poltronyar és una paraula cent per cent nostra: només es fa servir a Formentera i a Eivissa.

Així que anau alerta, no deixeu que ningú us poltronyi i en poder, menjau-vos un bon arrosset amb grimaldo, que fa bo!