dilluns, 27 de juny de 2011

Herba de Santa Ponça



Aquest cap de setmana passat ha fet una setmana que vaig arribar a Formentera, a casa. Cuidava fer una setmana ben bona, també, que no actualitzava ni entrava aquí. Pareix que quan sóc a casa tinc menys necessitat d'escriure, almenys al bloc. Així i tot, tot i que em pens prendre l'estiu amb tota la tranquil·litat del món intentaré seguir deixant alguna petjada meua aquí, no assegur res! Ara ha arribat el bon temps i fins i tot les sargantanes més blocaires [la més blocaire és na Sargantana] necessiten sortir fora, estirar-se i deixar que el sol faci la resta mentre llegeixen qualsevol cosa, escolten música o no fan res profitós. També afegir que al llarg de l'estiu faig feina i el temps sempre és més escàs. 

Prou explicacions! Ara expliquem alguna cosa.
 

Ahir la Mola es despertava d'una Flower power salvatge. Era diumenge i a la plaça, que hores abans havia estat caramulla de disfressats de pelut de tota classe ballant al ritme dels anys dels nostres pares, començaven a arribar-hi els habitants del poble, de mitjana edat, que es disposaven a anar a missa. Era diumenge del Corpus i sí, eren de mitjana edat per amunt perquè de més joves a missa no n'hi van gaires. Només hi havia sis joves: 4 boixos que anaven vestits de primera comunió i els dos sonadors (en Joan d'en Iai de castanyoler i jo de sonador). No escriuria aquestes línies si no fos per alabar un fet que em cridà molt l'atenció: la decoració de l'església. 

Era una decoració senzilla i tradicional, la de tota la vida. Per enterra hi escamparen tanyets secs d'herba de Santa Ponça que anaven des de l'altar a un parell de metres enfora de l'església. Per qui no ho sàpiga és una herba que fa molt bona olor i diuen que va bé pel mal d'estómac i per especiar menjars. La porta de l'església estava tota vorejada amb un arc fet amb dues fulles de palmera lligades i guarnides amb flors de buguenvíl·lea. Era senzill i elegant: era una decoració perfecta. Una volta tocat el darrer toc de campana per mà d'algun obrer, entràrem el castanyoler i jo sonant fins l'altar i començà a dir-se la missa. Durant l'acte, especialment les dones, anaven agafant tanyets d'herba de Santa Ponça, l'oloraven i se la guardaven mig d'amagat. I una vegada la gent ja va haver combregat començà la professó amb les al·lotetes que havien fet la comunió davant de mossènyer obrint camí tirant pètals d'un cistellonet i nosaltres darrere, sonant i xerrant. He de dir que la professó de la Mola és la millor de tota Formentera. I això és per una raó molt senzilla: és la més curta i ràpida que de tota l'illa, és donar la volta a un tanconet que hi ha davant l'església i s'ha acabat. 

Salut!

diumenge, 19 de juny de 2011

Ses cabres des Vedrà

Diario de Ibiza 19 de juny del 2011

dimarts, 14 de juny de 2011

La immortal


Més d'un se'n riurà de jo quan llegesqui aquesta entrada i vegi que no hi ha gaire més que un sonet preciós de Carner. Es diu 'La Immortal' i és un cant a la perennitat de la il·lusió que habita dins de les persones fins i tot quan aquestes creuen que haver-la perduda.

'La Immortal' ens presenta un diàleg entre en un jove que ha perdut la il·lusió (per la vida, per estimar, per creure) i demana a la fetillera on va la il·lusió quan es perd i si quan aquesta parteix, mor. La fetillera, coneixedora de les inquietuds humanes, l'observa i li respon que la il·lusió mai mor i li recrimina que l'hagi deixat allunyar del seu cor. Aquí la fetillera prossegueix i adverteix a l'home que ha de recuperar la il·lusió i així pugui seguir vivint lluny de tot turment.
LA IMMORTAL
-Digue'm, oh dolça fetillera amiga,
aon se'n va la il·lusió que mor:
si un clot de terra durament l'abriga
o el flam aeri de la posta d'or.

-Ella morir, que no coneix fadiga!
Si tu crudel l'has allunyat del cor,
entra al misteri d'una cova antiga
on de les dees amagà el tresor.

Allí de nou s'arrea, per ventura:
muda els fermalls, la dolça lligadura,
roses novelles li ofereix l'atzar,

i torna, torna en la blavura immensa,
perquè semblant-te rara coneixença
l'amis de nou i puguis viure encar.


Hi ha que dir que a hores d'ara si mir una mica endarrere no puc evitar sentir-me identificat amb aqueixes línies. Fins fa no res el meu dia a dia tenia una fita que s'acostava imparable: els exàmens. S'atracaven a un jo que poc a poc sortia d'una d'una ratxa de desengany cap a la filologia i Barcelona. A això se li sumaven unes setmanes en les que m'havia enyorat més del que podia permetre'm de ca meua, de Formentera i de la mar. Les hores més productives del dia les gastava en observar una Eixample i una ciutat massa grans i una carrera que començava a veure buida i sense sentit. Mentiria si digués que no he pensat, en més d'una ocasió, en tornar a casa i tirar la tovallola, tot i que per sort aquests moments han set escassos i fugaços. Només el fet de pensar que això seria acceptar la meua derrota i renegar de l'aventura barcelonina feia que em mantingués ferm i seguís endavant. Així i tot em veia caminant sense rumb: amb els peus anant Déu sap on i el cap albirant cap al sud del meu petit arxipèlag.

Aquells exàmens que a mesura que s'atracaven anaven semblant-me més colossals i mals de superar acabaren arribant. Provar de superar-los (i aconseguir-ho) era la clau perquè la il·lusió cap a la carrera tornàs i, amb ella, tornar a veure la grandiositat de Barcelona. No podia permetre'm el luxe d'aplegar-me més.

Ara els exàmens ja han passat, dissabte arribaré a Formentera i ahir dilluns vaig acabar de dur un parell de trastos que em quedaven al pis/residència de l'Eixample on he viscut enguany al nou pis (i definitiu: és casi perfecte) d'Horta on m'instal·laré a partir de setembre. Des d'allà s'hi respira olor a bosc, a terra humida i s'hi senten pardalins d'arreu de Collserola cantar i, pujant al parc que tindré al costat, el Parc de la Peira, puc veure-hi la mar. He trobat el meu racó en aquesta gran ciutat gràcies a les nits del CAT, la colleta filològica i els caps de setmana, que m'han permès desconnectar del món sencer amb na Laia. La il·lusió ha retornat i em veig amb ànims d'arribar al final amb tot el que s'ha començat i fer encara molt més, igual que a 'La Immortal' de Carner.
muda els fermalls, la dolça lligadura,
roses novelles li ofereix l'atzar,
i torna, torna en la blavura immensa,
perquè semblant-te rara coneixença
l'amis de nou i puguis viure encar.


Brick a drac, una pinzellada musical enllà del Pirineu.

Buscar más canciones de BRICK A DRAC en Myspace Music


I amb un adéu molt bones exàmens, hola que tal temps lliure va ser com ara fa cosa d'uns dies, i seguint amb aquesta petita ratxa musical al bloc, vaig descobrir Brick a drac. A molt pocs dels que normalment em seguiu vos sonarà aquest grup i és normal: no és de les Illes, ni d'Espanya tampoc. És un grup llenguadocià d'Albi, una ciutat no gaire lluny de Tolosa i famosa pel seu casc històric i la seua catedral ja que formen part del Patrimoni històric de la UNESCO. Brick a drac és una formació jove que mescla la vitalitat de la música celta i el folk amb el rock. L'any passat varen treure el seu primer disc intitulat L'escapada salvatja. Trobar aquest disc a Barcelona és una tasca bastant complicada, per no dir que es tracta d'una vertadera odissea. 
video



dimarts, 7 de juny de 2011

Nou triomf des rock eivissenc: Quin delibat!

video
delibat 
m. [LC] Successió de moviments agitats. Els nens estaven tots suats, després de tant de delibat.
 Quin delibat! és el nou grup revelació del moment. Aquest grup, format al 2010 i amb un aire una mica indie, s'ha ajuntat per seguir renovant el que ja es coneix per rock eivissenc. Ara bé, aquests músics duen tocant junts des del 2006 amb Rock garage.  Hi ha que dir que amb tota la moguda de Ressonadors, Projecte mut, Pota lait, 4 de copes, i algun altre grup que per manca de professionalitat m'estigui deixant, el pop rock a les Pitiüses no hi ha qui l'aturi.

Just ahir va sortir a la venda el seu primer disc Quin delibat! És possible comprar-lo a través de la seua pàgina web i col·laborar, d'aquesta manera, amb el foment de la cultura pròpia i amb les iniciatives de joves músics que a poc a poc van creant una ·II· època daurada a les Pitiüses. També és possible escoltar-los i tol·lar-los una mica a través del seu myspace/quindelibat i des de la seua pàgina web.

Amb en Jordi Cardona de cantant, en Luis Escriche i en Joan Torres Ripoll de guitarristes, en Jaume Alberti al baix i en Joan Torres Cejudo a la bateria, aquest estiu fer delibat és cosa assegurada! 

dilluns, 6 de juny de 2011

Balears independent! Visqui Ferran VII!


Molts de vosaltres us preguntareu què hi fa aquí penjada aquesta moneda. Idò bé, us explicaré que fa cosa d'uns dies vaig comprar-la per ebay i aquesta tarda ha vingut el venedor a casa (resulta ser que viu a l'escala del costat d'on visc) i ha entregat un sobre amb aquesta moneda al porter de l'edifici.

El cas és que no és una moneda qualsevol. És de l'any 1812 i en aquest moment Espanya es trobava en plena guerra contra la França napoleònica i alguns liberals atrinxerats a Cadis redactaren la primera Constitució espanyola, però ara, això, no ens importa, ja ens cansaran a prou l'any que ve amb el bicentenari de la constitució de Cadis, paciència! El que és important és que si Catalunya no hagués caigut davant dels francesos annexant-se a l'imperi francès el 1809, mai de la vida hauríem tingut un document gràfic forjat amb foc per Ferran VII, el darrer rei absolutista, que tractàs les Illes Balears com un regne independent de l'espanyol. I és que al revers s'hi pot llegir amb tota la claredat del món: Hisp[aniarum] et Balearium Rex. Totes les monedes segellades des de l'arribada dels Borbons només feien menció al Regne d'Espanya (Hispaniarum Rex), mai de la vida es parlava de qualsevol altre territori com a regne, excepte les Illes Balears en aquesta moneda. Moment històric senyors, moment històric. 

El cas, però, és que aquesta moneda de 12 diners[12 diners=1 sou], i d'altres de plata (de 30 sous) es varen forjar a Mallorca tement que Barcelona caigués davant dels francesos en qualsevol moment. Aquestes monedes tenien curs a les Illes Balears. D'aquesta manera, durant uns anys tinguérem un petit país improvisat amb moneda pròpia i amb categoria de Regne donada pel mateixíssim Ferran VII, encara que aqueixa categoria no va ser més que un error d'imprecisió semàntica a l'hora d'encunyar les monedes i en la realitat érem una regió més que es va veure en guerra contra els francesos. A Formentera hi hagué una gran batalla a la platja de Migjorn, quan els milicians formenterers, arrecerats a la torre des Pi des Català, feren retrocedir el desembarcament d'un bergantí napoleònic a base de pólvora i de ferro.

Nota per a que no se m'enfadin els historiadors: (1) Amb la caiguda de Barcelona el 1808 la casa de la moneda de Barcelona es traslladà primer a Reus i, finalment a Mallorca. Des de Mallorca s'encunyaren fins i tot monedes d'or que circularen per tota Espanya. (2) Ferran VII resultà ser un rei una mica cabronàs.

dimecres, 1 de juny de 2011

A prendre pes cul, es català!

No sóc gaire aficionat a escriure sobre temes de política en aquest bloc. El problema, però, és que tampoc sóc aficionat a que es polititzin temes que haurien de quedar molt i molt lluny de la política: la llengua no ha de ser cap arma política, ja que simplement és un tret identitari i cultural, polititzar la llengua és com polititzar el ball pagès o el ball de bot. Les Illes Balears som una autonomia bastant nova i casi no té visió de Comunitat però així i tot el que sí que hem set sempre, almenys fins ara, és una comunitat autònoma bilingüitzada petita, de només un milió d'habitants, sense problemes ni conflictes profunds.

El 1983 s'aprovà el primer Estatut d'autonomia de les Illes Balears, que s'ha renovat el passat 2007, i el 1986 s'aprovà la llei de Normalització Lingüística que, entre altres coses, garantia que el català fos llengua vehicular en l'ensenyament, prioritzant la modalitat balear, i era garantia que en els centres educatius el català, llengua pròpia de les Illes Balears i cooficial junt amb el castellà, hi fos present com a mínim en el 50% de les assignatures. A partir d'aquí alguns centres educatius fan més o menys assignatures en català o en castellà però sempre respectant aquest 50% de la llengua pròpia i minoritzada.

Així i tot l'ensenyament a les Illes té un problema molt greu: el fracàs escolar. Les Illes Balears som l'autonomia capdavantera en fracàs escolar de tot l'Estat. Un 40,8% dels joves entre 18 i 24 anys no acaben els estudis de secundària. Aquest fracàs escolar sorgeix, paradoxalment, d'un triomf econòmic. La facilitat que tenen els joves de les Illes en trobar feina a partir dels 14-16 anys en el sector serveis fa que molts adolescents deixin els estudis engolosits pels diners fàcils. Molta d'aquesta gent després no comença cap cicle de Formació Professional limitant-se, després, les sortides professionals de les que disposen.
Tot això del que s'està sentint des de fa un parell de mesos da canviar el sistema educatiu abolint la llei de Normalització lingüística no és més que una cortina de fum per despistar la població illenca dels veritables problemes que pateixen les Illes en quant a educació. S'ha dit que amb un sistema trilingüe a les escoles ens pareixerem més a la resta de països europeus i que amb un major nivell d'anglès el fracàs escolar minvarà. Jo, a això no m'ho crec, mica, i a més a més em fa molta de por.

Tinc por que amb un sistema educatiu on coexisteixin el català el castellà i l'anglès, el principal problema que té l'ensenyament en comptes d'arreglar-se, creixi de forma exponencial. Amb l'entrada de l'anglès com a llengua vehicular a les aules, junt amb el català i el castellà, les dos llengües cooficials de Balears queden reduïdes en un escàs 66% de l'ensenyament [si de mitja, cada curs són unes 10 assignatures, en 6 assignatures que serien 3 en català i 3 en castellà i les altres, en anglès]. I del que s'ha de fer per assolir aquest objectiu preferesc ni parlar-ne, em referesc a l'abolició de la llei de Normalització de 1986, aprovada per l'expresident del PP Gabriel Cañellas i 2/3 del parlament Balear d'aquell moment.


Actualment, llevat que un tenga lleganyes o cervell de ratolí, es veu perfectament que quan un alumne acaba l'institut (si és que no l'ha deixat abans) surt amb un total coneixement tant del castellà com del català essent capaç d'usar les dos llengües per igual. Això és gràcies a l'ensenyament que s'ha portat a terme els darrers 25 anys. En una Comunitat autònoma on prop de la meitat de la població és castellanoparlant. A no ser d'aquest sistema educatiu que hem tingut fins ara, i que gràcies a Déu encara no han tocat, aquesta meitat de la població no coneixeria les dues llengües. Es diu que el castellà està perseguit però cap castellanoparlant té el problema de no ser entès, i haver-se de passar al català, quan parla amb algú altre. Tampoc té problemes  per trobar premsa, canals de televisió o música en castellà. Viure en català és, a dia d'avui, impossible a les Illes Balears i amb la introducció d'un sistema educatiu nou que fomenti la desconeixença de la llengua pròpia i que fomenti el fracàs escolar no arreglam res.

Enllaços interessants:
efectes de la llei de trilingüisme a Galícia, on ja du uns anys aplicant-se.
El fracaso escolar se ha magnificado, nace el trabajo fácil - Bartomeu Llinàs
Baleares lidera el fracaso escolar de jóvenes entre 18 y 24 años - Diario de Ibiza