diumenge, 27 de febrer de 2011

Don Joan i Don Ramon, romanç eivissenc, a l'Alguer.

Qui més qui menys ha sentit a dir que a Sardenya hi ha un lloc on s'hi parla català. Idò això és cert, i aquest lloc és l'Alguer. És un català que tal volta en el primer moment d'escoltar-se, al no estar avesada al seu peculiar accent sarditzat, costi una mica d'entendre; però això no és problema, al cap de no res pot entendre's a la perfecció. 

Com a estudiant de filologia que sóc m'estaria lleig que digués això i no fes una mínima explicació de com ha arribat la llengua allà ni com ha acabat parlant-se així com es parla, tot i no ser el tema on vull acabar arribant. El català arribà a la ciutat de l'Alguer a mitjan segle XIV  a partir d'una forta colonització des de Catalunya. Hi ha que dir que tenen algunes semblances amb el formenterer. Tant en l'alguerès com en el formenterer, quan una persona no és gaire espavilada, diem que és bamba que curiós, el corrector del bloc em marca tonto com a falta i en canvi, bambo o bàmbol m'ho marca correctament. I una altra semblança molt notable són els verbs, tant els algueresos com tots els illencs conjuguem els verbs igual, dient jo estim, tu estimes, ell estima, ns. estimam, vs. estimau i ells estimen. I les principals diferències amb el català general és que a vegades on diem -r- diuen -l- i viceversa i diuen, per exemple: gelmana, en comptes de germana. Sabent això i que està fortament influenciat, l'alguerès, pel sard; ja es té la introducció bàsica de perquè es parla així a l'Alguer.

I ara, si tornam al tema que m'ha animat a escriure aquestes línies, fa un parell de dies vaig descobrir que a l'Alguer hi ha un cantant que es diu Claudio Gabriel Sanna que canta cançons en alguerès. Vaig trobar-lo de casualitat, resulta que, per via del facebook vaig veure que uns amics anaven a un concert seu que feia a Barcelona i penjaren un vídeo amb una cançó seua. I mare de Déu quina cançó! El conegut romanç eivissenc i també de molts altres llocs Don Joan i Don Ramon té versió algueresa! Canvia bastant de la versió coneguda a les Pitiüses o a Catalunya, però si fa no fa l'argument és el mateix i molts, molts de versos són realment clònics. Vegeu-ho vosaltres mateixos:

Què teniu vós lo meu fill - Claudio Gabriel Sanna

Don Joan i Don Ramon - Uc i Marina Rossell

dijous, 24 de febrer de 2011

S'humor de'n Franky

Extret del Diario de Ibiza del 24 de gener

Jimmy Jump apareix a un programa del Temps hongarès!


Va ser el passat 15 de setembre, però jo ho he sabut avui.

En Jimmy Jump va montar una autèntica festa en el plató i el presentador, desconcertat, acaba sumant-s'hi!   Certament ha estat l'aparició de l'espontani professional de Sabadell que més m'ha fet riure.

Es veu que dies abans havia saltat al camp de futbol d'un derby que se celebrava a la capital hongaresa, Budapest.


dimarts, 22 de febrer de 2011

Cap de setmana Romàn(t)ic

Si hagués de fer una síntesi molt, molt resumida i amb forma d'aforisme, sens dubte diria que a vegades les coses arriben a un sense esperar-se-les; sovint, aquestes són les millors. Així és com el dissabte passat, després de dedicar bona part del dia al festeig versió1.5 per Terrassa a la nit feren a ca na Laia un sopar familiar on, per sorpresa meua, una vegada ja estàvem tots sopats, aparegueren dos pastissos amb una pinta deliciosa i un tacte en el paladar lleugerament afruitat, dolç i que convidava a repetir i tornar a agafar tallada. La raó d'aquests pastissos en foren dues:
               *El sant de na Laia el passat 12 de febrer.
               *El meu aniversari el proper 27 de febrer.

Idò aquestes varen ser les raons que em feren anar a dormir amb un somriure feliç i satisfet ja que no hi ha res millor que unes postres ben dolces per matar la fam, i més si són amb clau de festa. 

Vista general de l'església de Sant Jaume de Frontanyà
Ara bé, el passat cap de setmana no s'acaba aquí sinó a Sant Jaume de Frontanyà, el poblle més petit de tota Catalunya. Aquest poblet està situat a l'Alt Berguedà i ens hi aturàrem de pura casualitat. Resulta que pujàrem fins Borredà on celebraven la matança del porc i com és costum en aquell poble, la matança la celebren amb un generós convit popular. Així és com, de bon matinet, ens férem un fartel·lo ben gros de menjar botifarra i carn de porc. Acte seguit, quan amb els pares de na Laia i uns altres parents seus ens dirigíem a veure neu, passàrem per la vora de Sant Jaume de Frontanyà i na Laia i jo preferírem returar-nos-hi en comptes d'anar a la neu. Així ens deixaren en aquell poblet on hi descobrírem una de les joies de la corona del Romànic català. Estava tancada.
Una vegada a l'interior de l'església. Em va sorprendre la lluminositat
del temple, sempre havia considerat l'arquitectura romànica fosca.

Al poble hi havia una antiga fonda a l'interior d'una d'aquestes típiques cases de pedra prepirinenques i hi entràrem. Quina va ser la fortuna que tinguérem quan, encara entrant, la madona de l'hostal ens oferí la clau d'aquell tresor, l'església romànica! I és clar que l'agafàrem, i hi entràrem! Aquella clau era magnífica, semblàvem Sant Pere, sortint de la Fonda amb una clau de ferro forjat gruixuda com un dit adult i d'un pam de llarg. La férem rodar en el vell forrellat d'aquelles portes de fusta (pels que sigueu de Formentera o conegueu l'illa, eren unes portes com les de l'església de Sant Francesc però sense la capa de ferro que tenen a fora) i ens endinsàrem a l'aventura dins d'aquella bella església construïda a l'any 1066. 

Investigant una mica, he trobat que l'església formava part d'un monestir agustinià que va ser fet enderrocar al segle XVI quedant, avui, només l'església, el cementiri i alguna runa del claustre que no veiérem. Tot plegat i de forma més resumida: genial. Qui sap, tal volta hagi set el primer formenterer que hagi fonyat mai aquesta església i aquest tímid indret amb una població que no arriba als 30 habitants.


Detall de l'Altar. El reliquiari a sobre d'un altaret de pedra era bona
part de tota la decoració de l'església. Res a dir amb molts de temples moderns, plens de pa d'or i tapissos. 

RIP · TV3


Tv3 arribà al País Valencià d'una manera semblant a com va arribar a les Illes Balears. Va ser una feina de moltes entitats culturals que treballaren conjuntament per aconseguir repetidors arreu del territori valencià. D'aquesta manera va ser quan al setembre del 1983 a València es pogué seguir, per primera volta en la història, la mítica Dallas doblada en català. Des de llavors ençà, amb més o menys dificultats, la cadena de tv3 ha anat emetent fins el passat 17 de febrer quan, per ordre de la Generalitat Valenciana s'obligà a ACPV (Acció Cultural del País Valencià), que és l'entitat propietària dels repetidors de tv3, a deixar d'emetre tot tipus de senyal als televisors valencians. No és la primera volta que tv3 té problemes a València, però sí la primera volta que han s'ha eradicat del tot la cadena. I ara la Comunitat valenciana es troba encara més desequilibrada, lingüíticament parlant, en el món audiovisual. Només resta Canal 9 com a cadena catalanoparlant tot i que l'emissió en valencià escassament supera el 50% de la programació; tota la resta, en castellà (tv1, La 2, Siete, Tele5, Antena3, La sexta, cuatro, els satèl·lits d'Antena3 com Neox o .Nova, etc).

En aquesta manifestació a València el passat 21 de febrer, com a mínim hi havia un eivissenc o formenter; si us hi fixau, al minut 1:03 se sent molt clarament un uc!

No arrib a copsar el perquè d'aquesta dèria de la Generalitat valenciana durant els darrers 15 anys de tallar únicament el senyal televisiu emès des de Catalunya, sobretot tenint completa i total cobertura d'altres televisions autonòmiques com la de la Regió de Múrcia o algunes cadenes manxegues.

El que sí que entenc és la indignació que ha creat entre bona part dels valencians que, des del tancament de Tv3, intenten denunciar una tisorada així de bèstia als mitjans de comunicació i a la llibertat d'expressió. Ara, en plena era de la comunicació. S'han creat múltiples iniciatives a través del Twitter i el Facebook, on la gent va adherint-se a grups denúncia; les diverses entitats culturals, tant a València com fora d'ella, ja sigui a Catalunya o a les Illes, posen el crit al cel i s'estan fent manifestacions, especialment, al voltant de la Generalitat Valenciana on s'hi han arribat a reunir més de cinc-mil manifestants alhora cridant la dimissió del president de la generalitat i la reobertura de Tv3.

Actualment a la Generalitat hi mana el PP. Remarc aquest fet perquè seria un error dir o pensar que tot el Partit Popular (de València o fora) està al darrere d'aquesta violació de la llibertat. Així mateix alguns populars s'han posicionat en contra del tancament junt amb altres veus del món de l'economia, la política o la cultura. 

"Hemos visto este fin de semana como muchos castellonenses reclamaban la libertad de poder sintonizar TV3 en Castellón. Parece mentira que en el siglo XXI se limite la posibilidad de que las personas podamos elegir el medio de comunicació que deseemos sintonizar (...) el único que puede restituir TV3 es el Gobierno si permite la instalación de un nuevo multiplex para emitir TV3 "
Alberto Fabra Part - Batlle de Castelló de la Plana (PP)


"El tancament demostra que és un nou intent d'anorrear els senyals d'identitat i posar en dubte la unitat lingüística"
Josep Lluís Albiñana - Ex-president de la Generalitat Valenciana (PSPV)

"Per interessos econòmics i afinitats culturals i lingüístiques, entre el País Valencià i Catalunya hi hauria d'haver una bona relació de col·laboració. Desgraciadament, de vegades es cometen errors que ho fan difícil. I aquest n'és un."
Jordi Pujol - Ex-president de la Generalitat de Catalunya (CiU)

"Per sobre de tot defens sa llibertat d'expressió que s'ha de respectar. Estic a favor de poder rebre lliurement qualsevol televisió en sa nostra llengua a qualsevol des nostres territoris"
Francesc Fiol - diputat del PP al Parlament balear

Una dada optimista és que ONO segueix emetent els canals de tv3 a través de la seua televisió de pagament. Ha declarat que seguirà fent-ho ja que així es garanteix que els seus clients es mantinguin fidels a ONO i no canviïn de companyia. 

dijous, 17 de febrer de 2011

La nova cançó plora a la Catalunya del Nord



Jordi Barre, 2010
Com que avui de nits els companys de filologia hem organitzat un sopar i un modest corre-bars per en ser que estiguem ben farts de menjar, havia pensat anar a fer una sesta. Ja se sap, per tal d'anar a la festeta amb les piles ben carregades i animat, típic. Tot i així, abans d'estirar-me damunt del matalàs i anar planxant gradualment l'orella i anar-me endinsant amb pau i tranquil·litat en l'inimaginable món dels somnis, he decidit entrar a internet just un segoniu. 

Guaitau! quina sorpresa la meua quan he llegit que ahir s'apagà la veu d'un cantautor que fins fa poc menys de mitja hora m'era completament desconeguda. Resulta que a la Catalunya del Nord el nom de Jordi Barre és un nom com a les Illes sentir anomenar a Maria del Mar Bonet, UC o Isidor Marí, entre altres. Jordi Barre  va introduir la Nova Cançó més enllà del Pirineu havent compost més de 250 cançons al llarg de la seua vida (ben llarga per cert, ha mort amb 90 anys).

I bé, la síntesi de tot plegat és que a la Catalunya del Nord, sovint oblidada en ser que pensam en els llocs on se sent parlar en la nostra llengua, en Jordi Barre s'ha apagat, deixant un buit en el món de la Nova Cançó. 


Una dada bibliogràfica que m'ha cridat l'atenció és que Jordi Barre va nèixer a Argelers, que és un poblet costaner molt mariner que hi ha a la costa sud del Rosselló. És un poble d'entre 9.000 i 10.000 habitants, és a dir, tan gros com Formentera. El cas és que a aquest poble és on es produeix una cola que m'encanta beure, es l'Alter Cola, que és com una espècie de Pepsi casolana, però més bona, que està obrint-se mercat poc a poc a la ciutat de Barcelona. 

M'agradarà seguir escoltant i anar coneixent, poc a poc aquest vell cantautor.
Salut!

dimecres, 16 de febrer de 2011

Una tassa de xocolata al 4Gats


Aquesta tarda, després d'un parell de dies d'haver estat una mica així-aixà he quedat amb na Laia a la UAB on l'he acompanyada a revisar un examen (i el professor, amb un accent barceloní molt marcat, m'ha semblat força simpàtic). Enllestida la burocràcia i havent dinat hem baixat a Barcelona amb la intenció d'anar al Cælum, que és un local molt noucentista i adornat a la francesa que llueix calor i dolçor a través de les seves vidrieres convertides en aparadors carregats de magdalenes, galetes de mantega i una infinitud de pastes diverses per acompanyar el te o el cafè. Aquest local és a un dels múltiples carrerons que des de la plaça del Pi deriven cap a la plaça de la Catedral i sempre hi ha vertaderes cues a l'hora d'entrar-hi! Encara no hi hem pogut entrar mai ni hi hem trobat lloc per seure, ni manco a la planta soterrani que hi ha baixant unes estretes i antigues escales. 

Avui no ha estat pas l'excepció i tampoc hi hem entrat, però no per manca de lloc sinó per una variació en la ruta establerta. El dia que aconsegueixi fer-hi un te amb llimó junt amb unes galetes de mantega apareixerà, en aquest bloc, l'escrit que immortalitzi el moment. I és que finalment hem entrat al més famós dels bars restaurant del carrer Montsió, arran del Portal de l'Àngel, el 4Gats. Només entrar-hi un s'adona que per allí, al llarg del temps, hi han passat personalitats com Santiago Rusiñol, Enric Granados, Isaac Albéniz o el mateix Pablo Picasso (poca gent sap que fou al 4 Gats on Picasso hi penjà les seves primeres exposicions). 

 

Tot i ja saber-ho d'altres vegades no deixa de doldre'm cada vegada que entr al 4Gats i veig com d'aquell ambient bohemi no n'ha quedat res, s'ha esfumat igual que el fum de les pipes d'aquells vells modernistes consumidors compulsius d'absenta. A dia d'avui només queden els retrats i dibuixos d'un temps en que no parava de brollar cultura i genialitat d'aquelles parets. Després de pagar els 7 eurel·los d'un cafè i una tasseta minsa de xocolata i un cambrer més acostumat a tractar amb turistes que amb autòctons, hem marxat amb la bella imatge d'un grup de gent enrotllada al voltant d'una taula plena de fulls amb aquella enrevessada cal·ligrafia dels nostres avis del XV; se'ls veia molt distrets comentant i parlant tots ells amb el seu cafè i les llibretetes a grapat. Haurem set testimonis, potser, del naixement d'un nou moviment cultural amb epicentre a l'antic bar modernista de Barcelona?

fotografia presa a l'interior del 4Gats

dimarts, 15 de febrer de 2011

Simplement són... gats


dilluns, 14 de febrer de 2011

'Pa negre' s'endú 9 Goyes.

Els catalans i balears hem sét els clars protagonistes d'aquesta nit.

Enguany els Goya han tingut un clar accent balear essent Agustí Villaronga guardonat amb el goya al millor director. Ha sét el millor director gràcies a la pel·lícula de parla catalana Pa negre que al seu temps s'ha emportat nou guardons amb el de la millor pel·lícula, millor director, millor actriu (Nora Nava), millor actriu secundària (Laia Marull), millor guió adaptat, millor actor revelació (Francesc Colomer), millor actriu revelació (Marina Comas), millor direcció artística i millor direcció de fotografia feren que Pa negre lluís de forma imperant a la nit més important del cinema espanyol. 

I és que aquests Goya passaran a la història essent la primera volta en la història que una cinta rodada en català s'ha alçat com a gran guanyadora en aquesta gala on va competir pels guardons amb films com Balada triste de trompeta o Tambien la lluvia i amb directors de la talla d'Álex de la Iglesia.

El passat mes d'octubre ja vaig parlar d'aquesta pel·lícula després d'haver-la anat a veure amb na Laia a Terrassa. Clicant damunt del peu de foto de la imatge arribareu a l'escrit que vaig fer-ne al seu dia. 

Pa negre triomfa als premis Goya amb 9 estatuetes 

Un dels molts fets anecdòtics d'aquesta nit passada ha estat l'entrada de l'espontani professional Jimmy Jump que amb les paraules "Este Goya se lo dedico a los saltadores" ha embarretinat el bust del pintor aragonès que aniria, acte seguit, a les mans de Javier Bardem a nom de millor actor a la pel·lícula Biutiful.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Sorpreses viatgeres.



Al fons, la torre de Carlemany de la Catedral.
Després d'unes setmanes d'intriga, a primera hora del matí la lleona descobrí quina era la sorpresa pel seu sant quan, encara una mica endormiscat li vaig dir:
-Ves-te enllestint que en hora i mitja surt es tren que mos durà a Girona.


La nova informació va essent assimilada després d'un primer instant de confusió i després de preparar plegats la maleta, aquella grisa petita que té un adhesiu amb forma de sargantana, ens encaminam cap a la nova destinació carregats d'il·lusió i bon rotllo. Després d'arribar a Sants agafàrem el tren que en poc més d'una hora ens deixà a la capital gironina. Ja hi érem, només faltava anar a deixar la maleteta i endinsar-nos a l'enrevessat casc antic de la ciutat a l'altra banda de l'Onyar.

El dia va ser ocupat amb passejades per la murada medieval que envolta part del casc antic on acabàrem endinsant-nos tot descobrint-hi tot de jardins i runes antigues dignes de la major èpica romàntica mai escrita, i per carrerons estretíssims zigzaguejant els uns amb els altres d'on del no res sortien botiguetes de tota mena camuflades dins l'encant d'aquesta ciutat viatgera en el temps, car, passejar per Girona és sinònim de fer un viatge enrere en el temps. 

Ço és la majestuosa i superba façana de la Catedral
Així la Plaça de les Castanyes, la qual té una farmàcia molt polida, esdevingué el centre d'operacions i el principal punt de referència a l'hora d'orientar-nos. La Plaça del Vi és l'altre nom que record i va lligat, de forma inherent, a les imatges del lleó de l'Ajuntament i la llibreria Les Voltes. El fet de notar com es gronxava el pont de la princesa, que creua el riu Onyar; el lapsus de confondre la impressionant catedral de Girona amb l'església de Sant Martí; la felicitat i l'alegria amb la que ens fèiem i fèiem fotos per tot arreu; la visita a la Universitat de Girona, al museu d'Arqueologia de Sant Pere de Galligants o la magnífica catedral de Girona amb la grandiosa escalinata que hi ha per acostar-se a la façana barroca del temple són només alguns dels molts records que tant jo com la protagonista del regal guardarem per la prosperitat. 

Esper que sigui la primera de moltes properes escapades de cap de setmana. 
Molts d'anys i bons Laia.


Les famosíssimes cases penjades de Girona.


L'església de St Feliu i la Catedral (dedicada a Santa Maria) de nit

Aquesta d'aquí és l'altra versió dels fets [ENLLAÇ]

Ses cabres des Vedrà

Diario de Ibiza. 13 de febrer de 2011

dijous, 3 de febrer de 2011

Tramuntana morta


TRAMUNTANA MORTA
de Vicent Ferrer i Mayans
Una illa, metàfora d'un món que hom espera trascendir. Una guerra. La utilització perversa de la por com instrument de dominació. L'atzar com una forma de providència i justícia natural. Una platja: frontera de sorra entre la vida i la mort, eternitat. I sempre el vent. El drama Tramuntana morta és l'obra guanyadora del Premi Ramon Vinyes de Teatre 2005.
Breu ressenya de l'obra extreta d'Espai_frumentària.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Simon's cats