dissabte, 29 de gener de 2011

La força de la paraula.




El llenguatge és una facultat natural que tenen els éssers animats per interaccionar amb el medi . L'home porta a terme aquesta facultat fonamentalment a través de la llengua, essent aquesta una representació particular i artificial del llenguatge. És per això que, si hom desconeix una paraula n'ignora la realitat que envolta la paraula en qüestió. Les llengües de l'Amazones tenen un camp semàntíc amplíssim per anomenar els diversos graus del color verd i la desconeixença d'aquest camp pels seus parlants els suposaria dificultats a l'hora d'adaptar-se en el medi; igual passa amb el blanc i els inuits. 

El llenguatge no acaba en aquesta dimensió llenguatge-medi sinó que va molt més enllà. Ja s'ha dit que el principal difusor del llenguatge és la llengua. Ningú discutirà que la funció principal de les llengües és la comunicació entre les persones, però les seves funcions van molt més enllà essent la llengua l'element ordenador del nostre pensament. Aquí és on rau la gran importància que té el saber parlar [i pensar] en propietat. 

Lluís Duch, antropòleg i monjo del Monestir de Montserrat, afirma en el seu llibre Un extraño en nuestra casa que «la perversió de l'home va lligada a la corrupció del llenguatge: en tot moment, el llenguatge és un reflex de la qualitat ètica dels humans, i aquests, al mateix temps, es constitueixen per mediació del llenguatge». 

Si creuem els Urals i ens endinsem a Orient trobem que Confucio ja va deixar fluir una mica de tinta parlant sobre la importància del llenguatge:

Quan el llenguatge no és correcte
el que es diu no és allò que es pensa,
Llavors les paraules no compleixen la seva finalitat;
quan les paraules no compleixen la seva finalitat
la moral  i l'art no es manifesten com cal;
quan la moral i l'art no es manifesten com cal
la justícia no compleix la seva missió;
quan la justícia no compleix la seva missió
el poble no sap on ha de posar les mans i els peus.
Per això mateix: no permetis cap aribtrarietat amb les paraules. Això és el que importa.

Les traduccions dels fragments són pròpies.



diumenge, 23 de gener de 2011

Ses cabres des Vedrà


Diario de Ibiza. 23 de gener de 2010

dissabte, 22 de gener de 2011

Flaütes de resina de polièster

Prototips de  la flaüta de'n Vinyes i fragment del número de Premsa Pitiüsa
esmentat
Fa cosa d'uns quants dies que ha sortit a la premsa una notícia que no ha deixat a ningú relacionat amb el món de la cultura pitiüsa indiferent. L'invent del ferrer eivissenc Jordi Vinyes ha saltat a la premsa. En Vinyes, amb l'ajuda de'n Josep Serapio, ha creat una flaüta de resina de polièster amb un tret revolucionari: està afinada de manera estàndard en SibM (la flaüta de baladre en principi també està en SibM però la seva afinació varia una mica damunt les peculiaritats de la seva construcció). A més a més, al ser de plàstic el seu cost és molt més assequible. Aquest instrument s'ha creat amb la intenció d'introduir-lo a les aules de música de les escoles, com ja hi ha la flauta dolça, per tal d'acostar la cultura pitiüsa al jovent. 

Imatge extreta de la pàgina
del seu artesà, en Toni Marc
[ENLLAÇ]
El salt a la premsa d'aquesta notícia ha sortit una mica desviat ja que s'ha arribat a considerar que la flaüta de baladre és un instrument arcaic i desafinat i que la nova flaüta ha vingut al món per tal de salvar i dignificar la cultura pitiüsa. S'han dit coses tan desbaratades com "es muy difícil encontrar dos flaütes [de baladre] que suenen igual, e imposible que den las notas bien afinadas"(Prensa Pitiüsa. Setmana 23-29 d'agost de 2010).

Tals declaracions han estat molt mal rebudes per la Federació de Colles de Ball i pels diferents artesans pitiüsos. Aquest sector, temerós per les veus que recentment han sortit als mitjans de comunicació, té por que l'estandardització de l'instrument acabi per fer perdre l'ancestralitat de la flaüta ja que la riquesa de la cultura rau en la varietat d'accents que té.

Tot i així, la popularització de la nova flaüta no és negativa sempre que es tinguin clars els territoris naturals de cada instrument. En el ball, la missa o la caramella, àmbits corrents de la flaüta de baladre, la nova no hi té cap feina. En els llocs on  la tradició ha consolidat la flaüta tradicional aquesta s'hi defensa a la perfecció. Tant per la banda de'n Vinyes com de la Federació la idea és unànime al declarar que la nova flaüta ha d'obrir-se camí  cap a horitzons moderns on la flaüta de baladre mai s'ha consolidat; introduint-se així, per exemple, en la música moderna i contemporània.
.
És en aquests àmbits contemporanis on la nova flaüta, amb una afinació estandarditzada, ha de ser capaç de fer-se notar. Al cap i a la fi som testimonis del naixement d'un nou instrument germà de la flaüta tradicional. Cal ser recelosos de la tradició i dels costums i de guardar-los tal com se'ns han mostrat, com bé digué en el seu diu Salvat-Papasseit: qui perd els orígens per la identitat. Encara que en els temps que corren és fonamental saber emprendre el difícil camí de la modernitat i fer renàixer la cultura pròpia com a una cultura moderna, viva i oberta al món.
La feina d'elaboració de cada flaüta de baladre fa que cada un dels instruments
esdevingui una autèntica obra d'art única i personalitzada. [ENLLAÇ]

Simon's cats ^^ m'encanta!


dimarts, 11 de gener de 2011

Quins pobles més salats que hi ha a sa Mediterrània!

És gairebé impossible no associar l'ús de l'article salat al balear i és que quan hom sent algú que sala en parlar pensa que si no és de Mallorca, d'alguna altra illa serà. Quan els catalans colonitzaren les Balears allà entre 1229  i 1287 l'article salat era d'ús comú entre els habitants del Principat. 

Àrea del salat a Girona
l'any 1918
L'article salat era corrent en textos medievals preliteraris dels segle XII tot i que en avançar el temps, els articles derivats d'Ipse-Ipsa-Ipsud perderen terreny davant dels derivats d'Ille-Illa-Illud que sofriren un retrocés molt important a la llengua escrita. Alguns lingüistes opinen que la causa d'aquest retrocés va ser la forta influència que tenia l'occità en la llengua escrita i literària del moment. Com més endavant anem en el temps més complicat és trobar textos on pugui trobar-s'hi l'article salat. Ja en els segles XIV-XV trobem que el derivat d'Ipse-Ipsa-Ipsud resta fossilitzat en alguns topònims i que ja s'ha produït [en el català peninsular] una total superposició d'Ille damunt d'Ipse. Avui en dia l'onomàstica i sobretot la toponímia és el que ha deixat constància de les zones que abans salaven i avui no. Alguns exemples en la toponímia fora dels llocs on encara avui se sala són Sant Joan Despí, Salou, Sant Climent Sescebes o la serra de Collserola i tothom ha sentit alguna vegada el llinatge alacantí Saplana o Zaplana (el mateix cognom castellanitzat).

Així podem concloure que actualment en els parlars catalans l'article derivat d'Ipse-Ipsa-Ipsud o article salat es manté viu en el balear, en una llarga llença costanera que va de Blanes a Cadaqués que, per la seva incomunicació amb l'interior de Catalunya ha mantingut fins als nostres dies aquest article tot i que cada cop hi  és menys present i en el parlar valencià de Tàrbena i la Vall de Gallinera [Vegeu el vídeo]


Ara bé, l'article salat no és només propi del català salat, no. A l'illa de Sardenya s'hi parla a més d'italià: sard, cors, català i lígur. Idò bé, el sard, una llengua de gairebé 2 milions de parlants, funciona única i exclusivament amb l'article salat. Actualment existeix una tercera llengua que també utilitza l'article salat i és l'occità que, entre les poblacions de Grassa i Niça, a Provença, salen. Tot i així, en el cas occità l'article salat és més aviat residual. Alguns lingüistes han trobat traces d'un italià salat al sud d'Itàlia i a les Illes Eòlies, però a dia d'avui és impossible trobar cap parlant que l'usi, està extingit.

Si algú vol saber com sona el sard, aquest vídeo [ENLLAÇ] té subtitulat l'himne de Sardenya que data de finals del segle XVIII tot i que la seva lletra és molt actual, encara, a dia d'avui.