dimarts, 31 de maig de 2011

Un parell de paraules i no més (I)

Nom formenterer: Xoroiana
Altres noms: papaorelles, tallacames, tisoretes

Origen del mot: Xoroiana ve del verb xoroiar 'tallar les orelles', per la creença que aquest 
insecte es fica dins les orelles o que amb les pinces que té a la coa pot tallar les orelles.


Nom formenterer: Al·lero, crida, gatzara
Altres noms: cridòria, xivarri, galera

Origen dels mots: Al·lero és dialectal, no he trobat enlloc que digui d'on ve però pens que la paraula castellana jaleo té molta cosa en comú amb al·lero. Gatzara ve de l'àrab gazara 'xerradissa'.



Explicacions tretes del [DCVB]

dissabte, 28 de maig de 2011

Pomplamoose




Fa dos o tres dies en Néstor, un company de pis i amic, m'ensenyà un dels molts vídeos que Pomplamoose, un grup indie nordamericà, té penjats a la xarxa. Des d'aquell dia que no puc deixar d'escoltar-los. Ignor si és per la frescor de la seua música, si és per les melodies desenfadades que tenen les cançons que decideixen versionar -han versionat a Beyoncé, Lady Gaga, la mítica cançó de Mrs. Robinson, etc.- o si serà la cara angelical de na Nataly Dawn, la cantant del grup. Si us he de ser franc crec que es tracta una mica de tot això mesclat amb aquelles pinzellades de frikisme simpàtic que desprenen els seus vídeos, cuidats fins a l'últim detall.
September
El que està clar és que ara que ve l'estiu l´única cosa amb la que pensam els universitaris, a part de cervesa fresca i passar l'infern dels exàmens, és en refrescar-nos a través de tots els sentits: i així com el tacte ens agraeix que facem el peix a la platja i el paladar ens engoloseix a prou com per voler begudes casi congelades a tothora, l'oïda em demana escoltar Pomplamoose perquè la calor quedi presa en els silencis que hi ha entre cançó i cançó. 
Mrs. Robinson
Angry Birds
TATXAN TATXAN! I a continuació el breu comentari filològic: XAN XAN XAAAAN!!!
Pomplamoose: [Etimologia] mot que deriva de la paraula francesa pamplemousse. Aranja o pomelo, en català.

divendres, 27 de maig de 2011

Garrotades a Plaça Catalunya.

He sabut que Plaça Catalunya ha set desallotjada a base de garrot. Interior ha demanat als activistes que abandonassin la plaça i que, en tot cas hi tornassin a partir de diumenge, desmantellant l'acampada durant tot el cap de setmana, ja que volien netejar a fons el lloc i buidar-lo de qualsevol objecte perillós que pogués haver-hi (de cara a la possible celebració a Canaletes de dissabte). El resultat ha set mig centenar de ferits per mor de la càrrega policial que s'hi ha produït.

Just en ser que ha començat la neteja i en ser que els mossos i els urbans han encerclat la plaça estrenyent el cordó policial, desenes d'activistes han anat arribant a la plaça cridats, sobretot mitjançant les xarxes socials (res és més perillós que un activista amb blackberry) per tal d'evitar que la plaça fos buidada. Així ha set com més d'un centenar de persones s'han plantat als accessos a la plaça i han provat d'evitar que entrassin més camions de BCNeta per a buidar i fer neta la plaça.
Al meu entendre comprenc que s'intenti mantenir la plaça neta, tot i haver-hi l'acampada de la #catalanrevolution. La salubritat del lloc, amb dotze dies d'acampada com duen, es pot haver ben malmès. També entenc que Interior, amb un atac d'extrema prudència de cara al que pugui passar a la final de la Champions, vulgui evitar possibles disturbis buidant la plaça d'objectes perillosos. (Els hauran deixat sols un ganivet i a la taula ben lligat). Ara bé, una cosa és entendre això i l'altra és arribar a creure que l'única manera de lliurar la plaça de brutor i objectes perillosos fos amb una manada de mossos amollats amb escuts i porres. Ha set, aquest, el primer capítol violent que ha patit una concentració que s'ha declarat obertament pacífica.



dilluns, 23 de maig de 2011

Democràcia real ja! El lema d'una petita revolució.

 

Des de fa uns quants dies la plaça Catalunya està del tot ocupada pels campistes que exigeixen una democràcia real ja. Les xiulades, cassoles picant i demés han estat a l'ordre del dia en aquesta pacífica concentració que ha fet rajar autèntics mars de tinta als diaris, revistes d'actualitat i telenotícies.


He de confessar que no l'he seguida gaire ni tampoc hi he participat, a excepció del divendres passat que vaig anar a veure la casserolada amb na Laia. Feia uns quants dies que els dos passàvem per plaça Catalunya per tal de veure com estava l'ambient i aquell dia ens hi returàrem una bona estona per contemplar-lo des de dins. És sorprenent veure com s'ha pogut mobilitzar tanta gent a tantes bandes i amb tant poc de temps per exigir coses tan fonamentals i bàsiques com que els polítics siguin honests i transparents per una vegada a la vida i, amb un crit al cel tan optimista o més, es demanava que el bipartidisme vermells-blaus que hi ha Espanya es truncàs mínimament a favor de terceres opcions que no tenen ni veu ni vot ni a les institucions ni als mitjans de comunicació. 


 Tot plegat ha set un aixecament simbòlic per part dels joves i no tant joves, una de les coses que més ens sorprengueren a na Laia i a jo va ser veure la quantitat de jubilats que hi havia fent quòrum, allà a la plaça, junt amb famílies senceres de pares amb els seus fills. Per la majoria de boixos que per allí corrien devia ser la seua primera concentració. El cas és que hi  havia un interval d'edat molt més ampli del que s'ha dit, no només hi havia peluts i antisistema, hi havia més gent, molta més gent. Aquest succeït, pel que s'ha vist el passat 22 de maig, no ha aconseguit canviar el curs de les eleccions però sí que haurà animat a reflexionar sobre les pegues i meravelles del nostre sistema democràtic a més de dos i de tres.


dimarts, 10 de maig de 2011

Sa flaüta al CAT va endavant.

 

Record que fa prop de mig any vaig treure la pols a la flaüta a Barcelona per primera vegada en ma vida. En poc menys d'una setmana vaig estrenar-me al CAT (Centre Artesanal Tradicionàrius) i a un ateneu de l'Eixample on hi havia una exposició sobre Formentera [enllaç].


Després de sonar al CAT vaig parlar amb en Xavi, un professor del Centre, amic meu. Parlant parlant sortí flotant la possibilitat de que tal volta, amb molta sort i presentant bé el tema, es podria provar d'afegir la flaüta de tres forats al repertori de l'escola de música del Tradicionàrius. La simple idea em semblà a l'hora que temptadora, esbojarrada i gairebé utòpica. Així i tot m'hi vaig aferrar amb totes les meues forces i a mesura d'anar insistint i buscar possibles interessats en aprendre a sonar l'instrument vaig arribar a ahir a la tarda. 

Em vaig reunir amb en Quim, l'organitzador dels tallers del CAT, i li vaig presentar l'instrument i les meves intencions de cara al nou curs. Al principi estava una mica nerviós ja que en Quim parlava molt i part del que deia no acabava d'entendre-ho, però quan vaig poder parlar, de mica en mica vaig anar tranquil·litzant-me i li vaig explicar com estava d'emparentat l'instrument amb el txistu, la flaüta de tres traücs provençal i gascona, el pito rociero, etc. Explicant-li que, tots aquests instruments són el mateix i dominant-ne un, domines els altres, almenys pel que fa a la tècnica. El resultat de tot plegat ha set que, a partir del setembre que ve el CAT oferirà un taller de flaüta pitiüsa i el professor que impartirà aquests tallers seré jo. Encara em costa de creure, he sortit victoriós de la meua primera entrevista de treball i la meua primera feina a Barcelona serà la d'ensenyar música i cultura de les Pitiüses. 

Ara només em falten alumnes. Aquests, però, podríeu ser-los vosaltres... Per què no?

dilluns, 9 de maig de 2011

Memòries montblanquines

Avui fa just una setmana que vaig tornar d'unes llargues vacances de setmana santa a la vida universitària. Vaig arribar a Catalunya desembarcant al port de Barcelona, on vaig tenir una rebuda de pel·lícula, amb na Laia esperant-me baix de l'escala mecànica, li ho vaig agrair molt i a hores d'ara encara li ho agraesc. Una estona després arribàrem al meu pis i, de forma mig improvisada, decidírem arribar-nos el dia següent a Montblanc i pernoctar-hi. 

I dit i fet, a les 6:59 o a les 7:0 i algun minut partírem de Sants cap a la Conca del Barberà. Després d'haver visitat Perpinyà i Girona ens acostàvem al que seria la nostra escapada en parella. Guard un bon record d'aquella anada amb tren, contemplant el paisatge per la finestra i discutint quina muntanya era més la més polida de totes les que veiérem i contant-nos anècdotes i acudits dolents que els pobles que anàvem travessant ens recordaven. Així va ser com baixàrem a l'estació d'un poble que, per cosa d'uns dies, havia viatjat en el temps i es recreava en l'alta Edat mitjana. La vila emmurallada de Montblanc rajava vida i alegria per totes bandes fent que les històries de cavalleries tornassin a prendre forma arreu de places i carrers. No em ve a la ment cap moment on no ens donàssim la mà, a excepció de quan fèiem fotos a tota aquella meravella de temps passats.

Després de menjar-nos una orelleta gegant, típica d'aquelles contrades i molt apareguda, de gust, a les que fem a Formentera, ens trobàrem amb una vella amiga de Montblanc i el seu al·lot ebrenc, n'Anna i en Moisès.  Escrivint aquestes línies, acab de caure en que aquella fira medieval ha estat potser la primera trobada de parelles que hem fet na Laia i jo, Déu meu, cada dia això s'assembla més a la vida d'en Marshall i na Lily de  HIMYM! En fi, el cas és que caminàrem tota la vila, dinàrem a ca n'Anna on vàrem ser rebuts amb la porta ben oberta i alguns comentaris sementalillus. I així passàrem el dia, fins arribar a la cloenda de la nit, amb una obra de teatre popular on hi participava mig poble montblanquí i s'hi narrava la llegenda de Sant Jordi.

Amb el final de la jornada acostumen a explicar-se els finals dels contes i de les històries però crec que, en aquesta ocasió, és quan ens acomiadàrem de n'Anna i en Moisès i estiguérem llests per anar a dormir que començà la veritable Memòria per a ser recordada. I és que és en els moments més insospitats quan s'aprenen els pilars que sostenen amb constància coses tan belles com el nosaltres. Allí vaig començar a veure i entendre de forma plena que les diferències en una parella, ja siguin gustos, aficions o formes de pensar; no fan més que acabar-la d'unir ja que l'acceptació i comprensió d'aquestes és l'acceptació i la comprensió d'un cap a l'altra persona.

La llegenda de Sant Jordi també s'explica a l'Islam i el drac no representa altra cosa que el mal intern, allò que ofusca a les persones, des de l'interior, impedint-les de veure la bellesa del món. I seguint aquesta versió de la llegenda, crec que a Montblanc Sant Jordi tornà a vèncer el drac brotant-ne una de les millors roses que han eixit mai de la terra.

divendres, 6 de maig de 2011

de Llaés a la ciutat: tornant a la realitat. (II)

La nit seguia, a Llaés, i de mica en mica la gent anava recollint-se i retirant-se. Deixaren de sonar els darrers acords i  quan el grup vingut de Barcelona ens cansàrem de jugar als castellers a un turonet que hi havia devora la masia, entràrem a l'hostal i ens desitjàrem bona nit. L'habitació que m'havien assignat era la mateixa on hi dormia un català de Montpeller i la seua filla. L'havia portada a Llaés perquè veiés que el català que el pare tractava de transmetre-li no era ni cap bogeria ni cap invenció del pare, que parlàs estrany en una societat majoritàriament francòfona i, molt, molt clandestinament i en conregacions familiars i minoritàries occitana. Així i tot no era capaç, el pobre home, d'aconseguir que la seua filla pronunciàs cap mot en llengua no francesa; son pare la definia a la perfecció al dir «la meva filla ha sortit feta tota una francesa». 

El cas és que no volia destorbar la pau d'aquella habitació i vaig decidir anar a dormir a la vora de la xemeneia, a uns bancs comodíssims que hi havia a la vora del foc. Havia portat amb mi una flassada que em serviria per tapar-me en cas de passar fred. Però, quina sorpresa la meua quan vaig descobrir que allí no estava pas sol. Allí llegint hi havia el majoral de la masia, el masover que li diuen al Ripollès, i començàrem a parlar. Resultà ser un jove pagès fill de pagesos de Móra d'Ebre que havia pujat fins la serra de Llaés per treballar-hi com a majoral. Conversant sobre les complicacions de la ciutat, la falta de pau i les sobres d'estrès que pateix la gent de ciutat; de plantes, vinyes, oliveres, cirers; i, també de les semblances que trobàvem en els nostres parlars la nit ens passà volant allà a la vora del foc, quan pel finestró de la sala on estàvem començaren a despuntar els primers raigs de llum del dia. El vaig ajudar a donar de menjar a les gallines, al bestiar i als cavalls.

Aquells primers raigs solars em donaren l'energia necessària per arribar-me al castell de la serra de Llaés i per visitar el monument d'una de les escenes més negres de la contrada: durant les guerres carlines, des d'aquell castell foren llançats al buit des de dalt de la muralla més de 60 liberals a mans dels carlins, caient morts al peu de la muntanya on, segons conta la llegenda, mai foren enterrats ni recollits. Esmorzant, un cop tornat a la masia, parlant animadament mentre revelava les virtuts del gin amb llimonada, vaig despertar els meus companys de viatge, que dormien just a dalt del menjador i, un cop esmorzats, decidírem tornar cap a la ciutat amb una banda sonora, al cotxe, inoblidable. 

Un breu exemple de la banda sonora que ens acompanyà fins Barcelona, en el cotxe.

Un cop vaig arribar a Barcelona tornava a tocar de peus a terra mentre veia com la realitat es feia cada cop més palpable davant els meus ulls: aquell cap de setmana paradisíac, tranquil i ple de música i felicitat s'havia acabat; tornava a tocar-li el torn a la ciutat de presses eternes, on l'única música que s'hi pot escoltar és el brogir dels motors dels vehicles, el pitar dels semàfors i el tràfec constant de gent en massa. Les muntanyes de pau i bosc s'havien convertit en muntanyes de formigó armat. Mai havia trobat Barcelona tan lletja i depriment, m'havia malacostumat sentint-me com a casa, allà, amb aquella tranquil·litat i aquell cel ple d'estels.

Llaés s'havia acabat, almenys per aquest any...

sa masia de Llaés

es castell de sa Serra de Llaés

monument dedicat a la memòria de les víctimes
del castell de Llaés durant les guerres carlines.