dimarts, 28 de desembre de 2010

Caramelles de Nadal a Formentera.

Esquadra caramellera de Sa Raval.
El Pilar de la Mola, 26.12.2010
Hi ha un element que caracteritza la celebració de Nadal a les Pitiüses. A la missa de Matines, finalitzada la celebració, és quan l'esquadra caramellera s'aixeca i s'aproxima a l'altar . Acte seguit, quan els dos cantadors es troben cara a cara i el sonador està situat vora l'Altar comencen a sonar les primeres notes de flaüta i s'inicia l'antic cant de Matines: ses caramelles de Nadal, on s'hi narra el naixement de Jesús i estan escrites en un català antic macerat durant segles, pel polit parlar de les Illes. 

fragment de les caramelles cantades a Sant Josep l'any 1952

A Formentera feia molts d'anys que no se sentien cantar les caramelles. És cosa d'ara fa tres anys quan sortí la idea de tornar-les a fer reviscolar. Així doncs, es crearen dues esquadres, la de Sa Raval i la de Ses Roques.  L'any passat es varen recuperar les caramelles de Pasqua, les quals no hi ha ningú de Formentera que recordi haver-les sentides abans, és per això que hi ha que pensar que una de dos: o bé es perderen fa molts i molts d'anys a la Pitiüsa menor o bé no s'havien arribat a cantar mai.

Enguany però, les innovacions també hi han set ja que el que s'ha fet ha estat recuperar els gotxos i l'oferiment escrits per Pep Simón, un cantador formenterer. Aquests, feia 45 anys que restaven en silenci. La part principal de les caramelles és comuna entre totes les esquadres pitiüses i està formada per set caramelles, o estrofes. Heus-ne aquí la primera:

Molts d'anys i bons!

Actualització feta, en part, gràcies a  Mare Nostrum

dilluns, 27 de desembre de 2010

Bon any nou!

Alberto Montt
Tinc un parell d'entrades al bloc pendents, però ara que sóc per Formentera... Provaré de fer-les per aquest 2010. No ho prometo. De no ser així, prometo que seran les primeres del 2011.

Bon any nou i bons aliments!

dimarts, 21 de desembre de 2010

Lorenzo Llamas

Demà me n'entorn cap a casa, cap a Formentera, i no tornaré fins l'any que ve, així que, de despedida us presentaré en Lorenzo Llamas que de ben segur que us farà bona companyia.

Salut i alegria!

divendres, 17 de desembre de 2010

Quina setmaneta!


Degustació formenterera el dijous 11 de desembre 2010
Déu mos ajud! Quina setmaneta! He de dir que aquesta setmana, des del dijous passat fins avui, ha estat mítica. Tot començà el dijous passat quan en Genís, na Sílvia i jo anàrem als dijous del CAT(enllaç). Allà vaig desembeinar en públic i per primer cop la flaüta des de feia dos mesos. Dos dies més tard havia acordat verbalment que la sonaria a l'Ateneu Layret del carrer Villarroel.

L'experiència del Layret va ser una mica estranya i passà per molts de matisos diferents. Hi aní amb la idea de trobar-me una sala ampla i lluminosa quan, un cop a dins de l'Ateneu vaig trobar-me amb el que pot apreciar-se a la imatge: un local llarg i estret on baldament teníem lloc tots per seure. Hi anava amb na Laia i per mi que el pensament primer que tinguérem va coincidir bastant: "On mos hem fotut!". Tot i així he d'admetre que a mesura com anà passant l'estona anàrem sentint-nos-hi més a gust fins que acabàrem tenint una vetllada agradable menjant ensalada de bescuit, escoltant Pàgines Enrere versionada per na Noèlia, en Matias, en Fran Jurado i n'Aliaga, on no deixàrem de fer-hi un parell de llargues i alguna curta i on la flaüta va sonar, tímidament, però sonà.

Sonada al CAT de finals d'Octubre
El cas és que el dijous d'aquesta mateixa setmana he tornat al CAT a escoltar uns cantadors boníssims que cantaven cançons de barra i de borratxos, havaneres, sardanes, gloses menorquines, romanços, etc. El principal cantador era en Ramon Manent que, després del concert, parlant a la mateixa taverna de la setmana passada m'ha donat records per una tia vella meva a qui va conèixer a unes glosades a Mallorca fa 7 o 8 anys!  Un cop acabat el concert, en Xavi, amic i professor de cant del CAT m'ha preguntat si portava la flaüta i acte seguit han començat a sonar algunes gaitetes i Anàrem a Sant Miquel (que ha estat cantada per 5 o 6 catalans del bar). 

La sorpresa de la nit ha estat que, xerrant amb en Xavi, hem parlat de la possibilitat d'introduir la flauta de tres forats entre el repertori d'instruments del CAT. No puc negar que la idea no m'hagi il·lusionat molt, però he de ser conscient que ara mateix això no és més que parlar de fum. Abans caldria presentar la proposta amb un sistema pedagògic d'ensenyament adaptat a l'instrument i que s'acceptés. Però qui sap, fa dues setmanes mai hagués pensat que sonaria l'instrument en públic a la ciutat Comtal, i molt menys que hi hagués gent interessada en escoltar música de les Illes! I és que a vegades no som conscients de la gran riquesa cultural que tenim i molt menys conscients som de la vivor dels nostres trets identitaris, sobretot quan s'és lluny de casa. 

Visca Formentera.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Anar de compres

Aquí viu gent, però no hi viuen pronoms febles.

Els la, els los, els els... Uf! Mala persona que era en Pompeu Fabra, no és ver? I és que això dels pronoms febles segur que estan fets només per emprenyar. Perquè al cap i a la fi qui s'hi aclara? 

Acostumat com estic, en ser que un va de compres per alguna botiga de roba qualsevol, de sentir a la dependenta demanar amablement: "¿Cuántas llevas?", al que se li sol respondre: "En porto tres, dels emprovadors". Molt de tant en tant,  en ser que m'ho demanen en català, ai las! sembla que sempre s'obliden d'alguna cosa: "Quantes _ _ portes?", i és clar, després d'un no entendre què els passa, a les portes, se sol contestar "en duc tres". Total, tot plegat per parlar de les peces (allò que en castellà se'n diuen prendas) de roba.

Però tampoc és per desesperar-se. No és que els pronoms febles hagin deixat d'existir o que a vegades faltin en els rètols. És que a vegades els en sobren...
Cartell publicitari a l'Eixample.


Però ja ho diu la dita, Sant Cosmi i Sant Damià moriren el mateix mes, un perquè no cagava i l'altra ho feia demés. Uns per massa i uns altres per poc, aquesta és la manera que el món quedi compensat, diuen. Però potser hauríem de fer cas a la solució proposada per l'imminent expresident de la Generalitat:



divendres, 10 de desembre de 2010

Roma Pass, i després ningú creu que tots els camins hi portin.

Després de passar quatre dies i tres nits a la capital italiana i d'haver tornat carregadíssim de fotografies i bons records d'aquella mítica ciutat no tinc res millor a fer que compartir algunes d'aquelles imatges i records amb la gent que sé que segueix aquest bloc i és que, tot i endinsar-me en el que queda del nucli i cervell de l'antic Imperi Romà no he pogut deixar de pensar en què escriuria o mostraria quan tornés.


Després d'un primer dia a la Ciutat del Vaticà on, entre moltes altres coses, intentaren cobrar-me 300€ per una sèrie completa d'euros varicans (no vaig comprar-los), de cuidar menjar-me una monja al no veure-la girant una cantonada apressurat, de fer més de cent fotografies, visitar la Basílica de Sant Pere regentada per La Passió de Miquel Àngel, pujar a dalt de tot de la Cúpula de la basílica des d'on podia albirar-se tota la ciutat de Roma i veure's, a mesura com anava embrunint, com s'il·luminaven els carrers de la ciutat que llegida al revés es pronuncia amoR.

Els dies següents es varen aprofitar per visitar el que queda de la gloriosa Roma més enllà de les repetitives SPQR que trobaves en els escuts de la ciutat, uniformes de la policia municipal, clavegueram... Així idò va ser com al segon dia ens decidírem per visitar el Colosseu, el Fòrum Romà, la Columna de Trajà; al tercer dia visitàrem Villa Bhorguese, que vindria a ser una espècie de Parc de la Ciutadella quatre cops més gran, però més petit que el Parque del Retiro, i que a dins hi ha un museuet en el qual s'hi troba bona part de l'obra de Cranach i les meravelloses escultures de Bernini, entre elles Apol·lo i Dafne.


Un punt molt important a destacar d'aquest viatge és la gràcia amb la que el poble romà cuina la pasta. En aquesta ciutat mai dels mais m'avorriria de menjar pizzes, pennes, tallarines ni tampoc lasanyes. El menjar és exquisit i amb menjar exquisit el viatge es tornà deliciós! Visitàrem també moltíssimes places! Les més destacables són Piazza di Trevi, Piazza Navona i Piazza Spagna. Totes elles tenen fonts, d'on vaig beure de dues d'elles. 

Conta la llegenda que si a Trevi tires una moneda se't compleix un desig però, si en comptes d'una en tires dues, a més de que se't compleix el desig demanat un torna a Roma. Endevineu quantes monedes varen caure al fons de la font llançades per mi amb força, alegria i il·lusió.

Són folls aquests romans!

Surrealisme al quadrat.

Formació musical Primera Nota.

Aquesta nit he tornat al Via Fora! del Centre Artesanal Tradicionàrius de Gràcia. En aquesta ocasió els músics assistents eren un duet format per una guitarra elèctrica i una viola de roda que han acabat fent música molt i molt psicodèlica. Semblava mentida que dues persones poguessin realitzar tals proeses! Hi he anat amb na Sílvia Pons i amb en Genís Rovira

Després de prendre una Almogàver per hom m'he retrobat amb n'Anaís Falcó! És una estudiant de musicologia que vaig conèixer a Torroella de Montgrí el maig de 2008 quan hi aní amb gent de ball pagès de Formentera per unes jornades que allà es feien d'acostament a la música i dansa pitiüses. N'Anaís i jo coincidírem en el taller de fabricació de xeremies on, acabat el taller, vaig estar-li explicant com era Formentera ja que jo era la primera persona que coneixia d'allà aquesta noia sabadallenca. Les casualitats de la vida són grates i ha resulta que ha acabat donant classes de violí al C.A.T. i, per raons de la vida que se'ns escapen avui he retrobat aquella fugaç amistat d'un record que quedava mig ocult i amagat en el temps: Torroella. 

Acabat el concertet psicodèlic de viola de roda i guitarra elèctrica ella, en Genís, en Xavi Rota (professor de música del C.A.T.) hem acabat a una taverna valenciana que hi ha a Gràcia anomenada La Terreta on entre ratafies i burrets hem estat xerrant de mil-i-una coses fins que se'ns han afegit els mítics components del grup folk de finals dels '80 Primera Nota. Així, amb la incorporació de'n Paco Pi i de n'Eduard Casals, qui em deixarà un tamborí mallorquí perquè provi de trobar qui pugui posar-li uns taps nous i que desitja amb ànsia una flaüta, he acabat sonant una calera a la una de la nit en aquest baret. 

Després d'acomiadar-nos tots en Genís i jo (na Sílvia ha hagut de marxar abans) hem acabat, després de trobar-nos el bar La Musiqueta tancat i de ser assetjats per múltiples paquistanesos ansiosos per vendre'ns alguna cervesa, maria, haixix, i aneu a saber què més, hem acabat al meu piset d'Arribau a Mallorca fent un gotet de vi ara a les 3 de la matinada.

Entre altres coses m'ha quedat una mítica nit per recordar, un llibre de contes infantils escrits per un cuiner de la Pobla de Claramunt que m'ha regalat n'Eduard Casals i la satisfacció d'haver passat una nit d'aquelles que fan sentir a un lliure i feliç. I és que...
... m'atreveixo a afirmar que conec la utilitat de les coses inútils.

Viola de roda

divendres, 3 de desembre de 2010