dilluns, 29 de novembre de 2010

5-0

Anit serà grossa la festa a Canaletes! 

No sóc gaire del futbol, jo, tot s'ha de dir. Però tot i així no és cada dia que el Barça clava cinc gols al Real Madrid. Així que aquesta entrada serà una més de l'etiqueta memòries.

A més a més, hi ha que recordar que aquest partit ha estat altament polèmic ja que inicialment la data de l'encontre coincidia amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Finalment, però, imagino que per deixar un temps per pair els resultats electorals en cas que el Barça hagués perdut el partit, decidiren avançar-lo a avui. 

Ha quedat clar que Barcelona
és una ciutat antitaurina.
Avui, avui el Barça fa anys ja que es celebren els 111 anys de la creació de l'equip quan Joan Gamper ajuntà a un grup d'esportistes per jugar a futbol. Molts d'anys i bons! Crec que l'equip blaugrana s'ha emportat el millor regal que podia emportar-se a més de fer un solemne homenatge als darrers partits contra els merengues. La victòria d'avui ha estat la cinquena victòria consecutiva que fa el Barça al Madrid, així que cada gol no ha estat més que una celebració per cada un d'aquests partits passats.

Però un servidor, anit, perdent-se sa celebració d'allà baix haurà d'acontentar-se amb un got d'herbes a la salut dels guanyadors. 

Salut!

Sopetes, capitalistes i visites d'última hora.

Si el meu desig, ara mateix, fos escriure un haikú, em sembla que sortiria de la tradició d'inspirar-me amb els elements propis de la naturalesa més harmònica i tirar als records més pròxims. Són tantes les coses que m'agradaria deixar immortalitzades en aquests instants que casi no sé per quin tema començar ni si hauré de conformar-me amb una simple enumeració de fets.

Tot començà el divendres passat que, després d'un passeig una mica desorientat per un gòtic ple d'art decó i comprovar que al Caelum Sant Pere no acceptava a ningú més, acabàrem entrant per les tímides portes de la Sala Beckett on contemplàrem una «oda al coratge i la supervivència» d'on em quedí amb la brillant paraula contra-pensament.

Des del matí següent fins encara ara els fets començaren a desenvolupar-se amb rapidesa. Abans de ser conscient del que estava fent ja em vaig trobar al carrer sortint d'una carnisseria de l'Eixample amb els ingredients que, acte seguit, estaria mesclant com si d'una poció guaridora es tractés a la cuina. El resultat va ser impecable, sopa de carn amb verdures i lletres (incloses la Ç i tots els números), vaig sentir-me un Ferran Adrià que sap deixar tips els clients. La cosa seguí accelerant-se i estava guanyant al monopoly  amb la lleona a qui havia guarit amb una poció màgica (i una pastilleta de no res) instants abans d'anar a dormir.

Tot acabaria amb un passeig pel centre de Terrassa amb la sargantana i la lleona mostrant els monuments més significatius de la ciutat a ma germana i a la seva parella. I sí, finalment va arribar el moment d'acomiadar-me d'aquesta parella de formenterers que tornaven a casa, quedant jo endarrere, encara a Barcelona.


dimecres, 24 de novembre de 2010

Per fi ha arribat!

 

Aquesta tarda, exactament a les 16:21h m'he disposat a sortir de l'habitació per alguna raó que no arribo a recordar a hores d'ara. El cas és que m'ha sorprès sentir com quelcom queia en obrir la porta. He mirat a terra i sí, efectivament, havia arribat. La il·lusió de saber que  tant de temps d'espera havia  tingut els seus fruits ha fet que oblidés la raó que m'havia fet obrir la porta quan encara no arribava a un quart i mig de cinc de la tarda. Heus ací el paquet que està protagonitzant aquesta entrada abans que hagi estat degollat amb èxtasi i eufòria:
Paquet d'Editorial Barquino encara sencer.
Agafeu aire - El cas és que des de temps immemorials els paquets acostumen a ser simples intermediaris entre el remitent i el destinatari i, igual que els Kinder Sorpresa, que sembla mentida amb la mà de llengües que estan escrits, solen dur alguna cosa a dins, sinó no serien paquets. El paquet d'avui, però, no era cap excepció i portava ni més ni menys que la meva samarreta negra d'Ausiàs March que demostra que sóc un Amic dels Clàssics de l'editorial Barquino! Sí sí, senyors, ser Amic dels Clàssics és genial, et regalen una super samarreta! 

Super samarreta
I és que no basta en ser d'Humanitats, hi ha que demostrar-ho.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Felicitat ^.^

Felicitat, aquesta és l'única paraula que ha anat rodant-me pel cap d'una banda a l'altra aquesta tarda de tornada cap al pis. I és que avui de tarda he tingut una successió de primers moments plegats. Des que la lleona i jo hem desembarcat del tren a Plaça Catalunya a primera hora d'aquesta tarda disposant-nos a  passejar per carrers i vies que potser hàgim calcigat milers de vegades però que, almenys per part meva, feia massa temps que no gaudia amb tanta intensitat.                                                                                                                                          L'aire fred de l'hivern entrant al allisar-nos els rostres em transportava a les primeres vegades que caminàvem per aquells carrers empedrats del Gòtic, els primers somriures caçats agafant-nos fort de la mà per sentir-nos l'un arran de l'altre. Els carrers, de sobte quan encara anàvem amb el gust de la xocolata amb nata del Petritxol, s'han encès mil-i-un estels d'argó i nitrogen a  les faroles i aparadors de colors dels carrers que ens rodejaven. Tot plegat ens ha transportat a un món on de fons sonava Yellow Submarine.


Fa temps, bastant de temps, recordo que vaig passar una tarda molt semblant que acabà, com avui, acomiadant-nos recolzats en la columna principal de l'estació de trens. En aquella ocasió, però, dels meus llavis els mots que sortiren van ser per formular una sola pregunta:

-Anem a per al segon?

dimarts, 16 de novembre de 2010

El Cant de la Sibil·la i Castellers. UNESCO !

Primer 3d8 descarregat pels Castellers de la Vila
de Gràcia. Fet històric realitzat el 14/11/2010
a Granollers.
El Cant de la Sibil·la i els castellers són, des d'avui, Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat. Això és el que ha decidit la UNESCO aquesta tarda a Nairobi. Senyores i senyors, al·lots i al·lotes, això és marca de festa, marca de celebració! Tal volta no tothom és conscient de què vol dir que una tradició, un costum, rebi aquest distintiu. Consolidar el fet cultural del Cant de la Sibil·la i els castells és una necessitat i una primera passa per al seu reconeixement internacional. S'havien presentat 47 propostes per ser declarades Patrimoni de la Humanitat entre les quals hi havia el flamenc, la dieta mediterrània, tornejos de cavallers de Croàcia, l'acupuntura o el carnaval d'Aalst (Bèlgica). 

Així idò, per posar-nos una mica al dia més o menys tothom sap què són els castells humans. Qui més qui menys n'ha vist alguna vegada ja sigui en directe o a la tele. Tothom sap que és una tradició sortida a Tarragona fa un parell de segles, que té un origen en les moixigangues valencianes i que al dia d'avui hi ha colles castelleres a l'illa de Mallorca, al Llengadoc-Rosselló, a l'Argentina i fins i tot a la Xina!

Però... i el cant de la Sibil·la? La veritat és que és una tradició que sembla que passa més desapercebuda, no? Doncs dir que té molts més anys que la colla castellera més antiga que pugui existir. I és que el cant de la Sibil·la és un drama litúrgic que es canta a les esglésies de Mallorca i l'Alguer la nit de nadal. Tot i així, temps endarrere havia set una celebració molt més estesa. El problema és que l'origen de la imatge de la sibil·la rau  en la mitologia grecollatina i a l'època de la Contrareforma una butlla pontifícia prohibí aquesta celebració pel seu caràcter pagà on una sibil·la, utilitzant les arts endevinatòries, anunciava el naixement de Déu. D'aquesta manera és com a les seus de Barcelona, Vic, Montpeller, Girona i Tarragona, entre altres temples, deixà de celebrar-se aquest cant. La sort va ser que tant a les Illes com a l'Alguer, per qüestions que desconec, romangueren vives. 

Es conserva una versió del Cant de la Sibil·la a Ontinyent i des des de 1998 que les han recuperat i les canten de bell nou. Igual ha passat al Principat, que poc a poc va recuperant-se aquest cant tan nostrat, a Santa Maria del  Mar s'interpreta des de 1946 i l'any passat la Catedral de Barcelona va fer-les interpretar després de tants de segles d'haver estat callades.


Cant de la Sibil·la [fragment] cantat per en Biel Mas a la cerimònia de Matines a Sineu el 2009

  Lo jorn del Judici...................................Gran foc del cel davallarà;
  parrà qui haurà fet servici.......................mars, fonts i rius, tot cremarà.
.............................................................Daran los peixos horribles crits

  Jesucrist, Rei universal,.........................perdent los seus naturals delits.
 home i ver Déu eternal, ..................................................................
  del cel vindrà per a jutjar.........................Ans del Judici l'Anticrist vindrà
  i a cada u lo just darà.............................i a tot lo món turment darà,
..............................................................i se farà com Déu servir,
..............................................................i qui no el crega farà morir.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Vogant a Ciutadella


Avui estic molt content, he baixat amb na Laia i sa germana a Barcelona a l'Imax del Mare Magnum per veure un documental en 3D que anava sobre els bancs de sardines del sud d'Àfrica. Dit així sembla poca cosa però no, poca broma. Resulta que són l'escaló que ajunta els petits i animalons com el plàcton amb els grans cetacis de l'oceà. Allà just semblava que pogués tocar-los el morro als dofins, si dic que m'ha encantat em quedaria, ben segur, curt. Curta és com se m'ha fet la pel·lícula, que abans que ens n'adonéssim ja s'havia acabat. 

Però clar, l'experiència amb la mar no podia quedar-se només a l'Imax (que en certa manera, aquella visió de la mar tan realista ha fet sentir-me una mica més prop de la roca polida) així que hem acabat anant al Parc de la Ciutadella on hem llogat una barqueta. Una estona un, una estona l'altre, o bé amb un rem per hom, hem anat d'un extrem a l'altre, ens han envestit petites embarcacions comandades per ordes filibusteres de camacos. El matí ha finalitzat amb un entrepà de kebab que ara mateix procuro oblidar (sens dubte oblidar-lo és la millor opció).

Així puc afirmar que ha estat un diumenge diferent, i com enemic de la rutina que sóc, haver tingut un cap de setmana com aquest, amb sessions de cine nocturnes a la vora del foc, sortint del llit passada mitja nit procurant no fer soroll... immillorable :)

PD1: Tenc ganes de sopar pa amb oli. Tot és culpa de Can Pixa, que me n'ha fet gola. Així que li dedic es meu sopar d'anit.
PD2: M'he enterat que els Castellers de la Vila de Gràcia han fet una diada històrica a Granollers descarregant el carro gros, el 3d8 i la torre de 7. Felicitats!

 

Salut  i alegria!

dijous, 11 de novembre de 2010

Raimon...Jo vinc d'un silenci...VerdCel



Navegant a tota vela per internet he trobat un article d'un bloc musical que parlava d'un grup de música valencià que versiona a Raimon. Quan he vist això he pensat que era  una notícia molt bona! Amb una mica de sort eliminarien els petits galls que li surten a Raimon quan canta. Major ha estat la meva sorpresa quan he vist que aquest grup de música, VerdCel, ha anat a Liverpool a interpretar Raimon! Quin goig, quin delit, quina alegria de pensar que aquest grup valencià ha pogut ésser escoltat per... Ostres no ho sé, els liverpoolencs i liverpoolenques deuen estar gaire al dia de qui és Raimon? O del que significaren les seves lletres quan es plantà com a cantautor valencià allà als anys '60? O de com desafinava contra el franquisme i en pro de la llibertat? No ho sé, hi ha que dir que aquests europeus cada dia em sorprenen més i, qui sap, així com aquí hi ha persones que per amor a la humanitat aprenen esperanto o pengen senyeres prosaharianes cada cop que Marroc es fica amb el poble saharià, potser allà hi ha liverpoolenques i liverpoolencs interessats en conèixer la repressió que patiren els valencians i catalans durant bona part del segle XX.

PD: Que no hagi esmentat les Balears no ha estat cap descuit, és simplement per seguir aquesta antiga tradició que ve des de la Península en oblidar-nos. I si no us ho creieu mirau-vos el Temps a qualsevol cadena televisiva. El/la meteoròleg/meteoròloga es situarà perfectament damunt Mallorca tapant les Pitiüses amb les cuixes i amb l'espatlla esquerra deixarà a l'oblit als pobres menorquins. Crec que si un dia l'arxipèlag desaparegués, a l'exterior (o fora Mallorca com diuen a l'illa gran) només ho notarien els milers d'italians, alemanys i hooligans que venen a fer-nos companyia tots els estius quan aterressin damunt la mar.

Catedral Metropolitana de Liverpool amb el cotxe d'un liverpoolenc o
liverpoolenca aparcat en línia groga.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Castells i molins.

4d8 al Raval de Montserrat el 7 de novembre de 2010
a la XXXI diada dels Castellers de Terrassa. (I)
Avui a la ciutat de Terrassa aquesta humil sargantana, farta de no poder anar a sonar sa flaüta ni ballar per cap plaça de Formentera i de veure's aïllada de tota la videta de cultura popular que es pegava per l'illa, s'ha estrenat com a casteller. 

A la diada hem sét(1) els Castellers de Lleida, els Castellers de Sabadell (que fent pinya al seu castell, ajudant-los, els ha caigut el 3d8 després d'ésser carregat), els Castellers de Terrassa i nosaltres, els Castellers de la Vila de Gràcia. La nostra colla ha descarregat el 4d8, el 2d7 i el 3d7. Per finalitzar la Diada ens hem acomiadat de la gent amb dos pilars de 5 (2p5).

Ha estat una experiència meravellosa, cada vegada que mirava el rellotge de l'ajuntament les agulles havien avançat, com a mínim, vint minuts. Ens hi hem estat dues hores i mitja ben bones, fent castells! Puc dir amb orgull que m'he estrenat en aquesta tradició a la ciutat de la meva al·lota. Per ella he estat patint part de la diada ja que veia com anaven passant les hores i que ja començava a passar de l'hora que confiaven en que arribés a casa seva per dinar. Finalment han hagut de dinar sense mi que he menjat més tard, bastant més tard. M'ha sabut greu. 

Tot i així, no tot són penes i castells, no. I us dono la benvinguda a la segona part d'aquesta actualització! [Aplaudiu]. Vinc a parlar-vos d'una pel·lícula que ahir a la nit vaig veure molt ben acompanyat estirat al llit com tot un senyor gatot. El film en qüestió és Moulin Rouge. M'estalviaré la sinopsi clàssica de director, país, temàtica, etc. Això d'aquí Sant Google Miraculós us ho solucionarà amb un sol clic. La pel·lícula va més enllà de l'amor i entra en les profunditats del Ser. Tota l'obra és un joc de imatges i pinzellades sobre aquella màscara invisible que hom es posa en societat. I és que ningú es mostra igual davant del públic o davant de les persones més quotidianes que en la intimitat del nostre Jo. El teló del teatre Moulin Rouge, l'obra teatral que s'hi crea o bé la mateixa vida de les cortesanes que allà hi viuen són el millor exemple d'aquesta doble dimensió entre allò que es troba a la mirada de tothom i allò que resulta més íntim dins de cada individu. L'espectacle és quelcom que un cop començat ha de continuar. 

Simplement es tracta de l'espectacle de les nostres vides.
Realment m'encantà aquesta pel·lícula. Moltes gràcies per mostrar-me-la.




(1)SÉT part. pass. dial. 
del verb ser. És una forma molt estesa en el català oriental i occidental, i típica de l'eivissenc. Si jo no agués sét tan pobre, Massó Croq. 69. [DCVB]
(I) Fotografia realitzades per na Montse Torres i trobades al blog Castellers de la Vila de Gràcia.

dijous, 4 de novembre de 2010

Illa d'or i argent.



Al marxar contemplo l'illa per
darrer cop i sos estanys em miren.
Són sos ulls que en jo partir m'observen
i acomiadant-me'n tornar ja esper.

Prest serà pròxima Barcelona:
grans avingudes amb finestral.
I allà resta l'amor ancestral
sent els seus sospirs airina bona.

Amb el goig de les seves carícies,
somiar faig allà a la llunyania,
ruta d'amor i companyonia,
teves, oïdora d'estes primícies.

Navegant per camins d'or i argent
lluny de tota dubtosa cruïlla
i aïllant-me delitosament, illa
esdevens entre esta mar de gent.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La presó de Nàpols: Segueu arran!

 

Tota persona pitiüsa coneix, com a mínim, l'existència de la cançó La presó de Nàpols tants d'anys cantada per Uc, pels Aires Formenterencs i recentment per Ressonadors. Però no tothom sap que a Mallorca i a Menorca també es canta, a Menorca l'anomenen La ciutat de Nàpols i té una lletra idèntica que a Eivissa i a Formentera exceptuant que a Menorca és més llarga, es veu que se n'ha conservat més tros que a les Pitiüses. Tampoc no tothom sap que aquesta cançó és cantada amb el nom de La presó de Lleida a Catalunya, La presó del Tibi o la presa del Tibi al País Valencià.

La data d'origen d'aquest romanç s'acostuma a situar al voltant del segle XVII tot i que alguns filòlegs creuen que no pugui ser anterior. Si donem la data per mig aclarida dient que és un romanç en llengua catalana del segle XVII pareix que no estem dient cap barbaritat. El problema ara seria saber quina versió és la original: la valenciana, la catalana o la balear? Hi ha qui diu La presó de Lleida però jo no sabria per quina versió decantar-me, la de Lleida o la de Nàpols...
Tommaso Aniello (Masaniello) és un
dels personatges més populars de
la tradició napolitana.

El més probable és que el romanç fos escrit durant la Guerra dels Trenta anys en la que la Corona d'Aragó va posicionar-se com a estat neutral. Tot i així en patí greument les conseqüències. A causa de la guerra entre Felip IV (amb l'exèrcit de Castellà) contra França, el monarca hispànic necessitava diners per finançar la guerra i pujà els imposts a tots els regnes de la Corona hispànica. D'aquesta manera el 1647 s'exigí a Nàpols el pagament d'un milió de ducats, la qual cosa va fer que, encapçalats per Masaniello els napolitans es revoltessin contra Madrid i cremaren els palaus dels recaptadors d'imposts (amb els recaptadors i les seves famílies a dins), aconseguí que Nàpols no hagués de pagar el milió de ducats però la revolta va ser sofocada a la força per la marina i tropes aragoneses i els revoltats foren tancats i executats donant una resposta clara a la hipòtesi de la Presó de Nàpols.

Guerra dels Segadors. Possible ante-
cedent que originés el romanç i
cançó de la Presó de Nàpols.
A Lleida, però, també varen tenir bons problemes durant la Guerra dels Trenta anys. Aragó patí atacs i provocacions constants per part dels castellans damunt del territori pròxim a França pel fet de declarar la seva neutralitat vers el conflicte. D'aquesta manera les tropes castellanes assetjaren i ocuparen la ciutat de Lleida l'any 1642 que va haver de ser assetjada de nou per un exèrcit franco-català entre 1646 i 1647. Aquí tenim un altre escenari bèl·lic en la mateixa dècada que a Nàpols i que ben segur que comportà les seves respectives execucions i empresonaments (com  passa sempre a totes les batalles de la història) tenint aquí la Presó de Lleida.

El Tibi, ai! El Tibi! un poblet de l'Alcoià pròxim a Alacant que no ha tingut mai cap presó! Però sí que ha tingut una presa que va ser construïda a finals del segle XVI per ordre de Felip II i està documentat que la mà d'obra estava formada per presos. Podríem estar parlant, potser, de la Presa del Tibi en comptes de la Presó del Tibi?

En fi, el millor de tot serà que escolteu vosaltres mateixos les cançons i opineu.

La presó de Tibi (lletra)
Em sap greu, aquesta és l'úniva versió que he sabut trobar per internet. N'hi ha una de molt millor però està en vinil i no la tinc.

La presó de Lleida (lletra)

La presó de Nàpols (lletra)
Versió rock del romanç.

Altres versions del mateix romanç:
-La presó de Nàpols (la versió més similar a la presó de Lleida que mai he vist)
-La ciutat de Nàpols musicalitzat per Cris Juanico (escoltar-la)
-La cançó dels presoners

Oculta mar enllà



-II-

Aturat contempla en el record

les cales, gents i festes que enrere

deixà. Cercant un lloc on absort

abocar-se a ciutats i pensaments.



Ignorant, encara, descobrir

que l'aventura bé esdevenia

desventura de l'enyor. I un bri

d'esperança a sons ulls eixiria



en olorar la sua sal marina

que envolta la terra ara prohibida

i despentina suaument l'airina



els pinars i savines que omplen l'illa.

Emblanquinades cases que em veien

créixer i viure dalt d'est món que brilla.