divendres, 29 d’octubre de 2010

Llenties


 Aquesta sargantana feia dies que necessitava escalfar la sang prenent el Sol, com totes les sargantanes, damunt d'una roca. Quina roca millor que la roca que l'ha vist néixer i créixer?

Així doncs he pres avió aquest migdia arribant a les 15:00h al port d'Eivissa on m'he trobat que l'horari de les barques cap a Formentera ha estat més retallat que l'Estatut de Catalunya. Una barca a les 16:00h i la pròxima a les 19:00h! 

Doncs res, vist el panorama, la famolenca sargantana ha decidit anar a dinar. Però no s'hi valia dinar a un lloc qualsevol, no. Així idò on he anat ha estat al Bar San Juan on m'he menjat un plat boníssim de llenties (3,8€), una tallada generosa de greixonera (2,2€) i un culet d'herbes per baixar-ho tot (2€). Nyanm nyam!

Què té aquest bar que el faci únic i especial?

El restaurantet aquest vaig descobrir-lo quan, fa dos estius, anava dia sí dia també a Eivissa per a treure'm el carnet de cotxe. Era i és un lloc singular entre les botigues de souvenirs dels voltants pel simple fet d'haver-se mantingut fidel a la seva estètica i filosofia de sempre. 

És un baret de gent eivissenca que mentre hi hagi cadires lliures queda lloc per menjar i beure-hi. I és que si a una taula on hi ha tres persones menjant-hi queda espai per dues persones més, no ho dubteu, col·locaran a dues persones en aquells espais a la mateixa taula on dines! I tant que sí, i és que és part de la gràcia d'aquest indret dins del que, igual que en una màquina del temps, hom es transporta a una Eivissa viva i immemorial, una Eivissa on el tarannà de l'illa balla amb barruguets i fameliars. 

Un punt important que desconeixia i pel qual el Bar San Juan guanya encara més punts és la bellesa de la seva cambrera. 

Des d'avui fins dimarts, la sargantana ha tornat amb les seves germanes insulars adonant-se que ha deixat una part molt marcada seva al Principat. Et trob a faltar.

Salut i alegria!


PS: les llenties les he menjat perquè he volgut, hi havia molts de plats per triar.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ha mort Joan Solà


El filòleg i lingüista Joan Solà i Cortassa ha mort aquesta nit de matinada amb 70 anys d'amor i lluita pel seu país. Ha estat un home que ha revolucionat les lletres catalanes, vice-president de l'IEC, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i autor d'una quarantena de llibres de sintaxi, puntuació, sociolingüística, tipografia, lèxic, i molts altres àmbits de la lingüística. Ha estat també el principal autor de la nova gramàtica catalana que està en construcció a l'IEC.

Podria dir-se que és una personalitat que, tot i jubilar-se de la UB el juny passat, he conegut aquest semestre entre les aules de Català Estàndard de boca de na Neus Noguer i en Sebastià Bonet. Tot i que Solà no hi fos en cos present no ha faltat mai cap dia en que se'n fes referència atorgant-li el mèrit d'haver estat el primer que havia estudiat científicament fins i tot les coses més petites de la llengua com l'ordre no marcat dels elements de l'oració. Us heu preguntat mai perquè situem els complements després del verb i perquè a vegades, per emfatitzar més un complement d'aquests el desplacem? Això és una mil·lèsima part de totes les coses a les que va donar resposta el --m'atreviria a dir-- lingüista més important de l'última centúria. 

Com a principal gramàtic de la GCC (Gramàtica del català contemporani) cal dir que estava realitzant una feina tan precisa i científica que acadèmies d'altres llengües, com la RAE, estaven adaptant el mètode d'estudi i anàlisi que Solà aplicava al català a les seves respectives llengües.

Una de les seves publicacions més famoses és un recull d'articles que ha anat penjant durant molt de temps a la premsa. Aquí hi ha una entrevista que Vilaweb va fer-li l'any passat: Pau lingüística.




La setmana passada al diari Avui publicà el seu darrer article. Començava així:
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991).
Aquí hi ha l'article sencer.

La setmana passada li comentava a la meva al·lota que tenia l'esperança d'enguany o l'any que ve poder anar a escoltar alguna conferència o classe magistral seva. Ara ja és una cosa que no podrà ser. 


Bon viatge Solà.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Així balla en Joan Petit!



Duia bastant de temps volent parlar d'aquesta cançó, la cançó d'en Joan Petit. Estic convençut que tothom  que passi per aquest bloc coneixerà o haurà sentit alguna volta d'infant aquesta cançó. Que aparentment és una cançó infantil d'aquelles de tota la vida i que per tot és cantada. Però la veritat resulta ser, a vegades, més fosca i en aquest cas trobam l'origen d'en Joan Petit en una història fosca i passada.

No fa gaire vàrem veure, amb Na Cecília, que moltes cançons populars i tradicionals de casa nostra sonen en comú amb cançons de tota la vida d'altres bandes veïnes i germanes com València o el Principat. Idò bé, resulta que amb si amb na Cecília arribàrem a la Península, amb en Joan anirem encara més lluny. 

per falta d'imatges d'en Joan Petit
heus-ne ací una d'en Pere Joan Barceló
Carrasclet.
L'origen cal trobar-lo en una revolució que hi hagué al sud de França l'any 1643 quan un pagès anomenat Joan Petit acabà encapçalant la Revolta dels Crocants de Roergue contra el rei de França Lluís XIV. En Joan Petit en ser que va ser capturat el condemnaren a la roda, que consistia en que amb les rodes d'un carro anaven esclafant una a una totes les parts del torturat fins arribar al cap. Així idò, la cançó infantil que avui coneixem és l'evolució d'aquesta història i per aquesta màquina de tortura és per la que van citant-se les parts del cos una a una i es va començar a cantar a partir de llavors per tal de recordar l'últim gran cabdill dels crocants. Conta la llegenda que en Joan Petit quan era a la roda, per tal de fer escarni al rei fins al darrer alè feia ballar els dits abans li fossin esclafats, el braç, etc. 

Aquesta llegenda es va estendre com una taca d'oli arreu dels Pirineus arribant fins la costa atlàntica on avui en dia, a Euskadi, hi ha una versió en basc de la cançó. Es va fer molt popular a l'antiga Corona d'Aragó que, probablement arribà a través de la Catalunya nord tot i que inicialment a Catalunya era cantada com una cançó eròtica entre l'aristocràcia on el "dit" representava una altra part del cosa. En castellà i en francès també se canta, però la versió que més recorda aquests fets i que se canta amb més sentiment i fidelitat històrica és la versió occitana que té una lletra i un ritme diferents convertida, fins i tot, en dansa, una dansa fòrça polida!

Tothom coneix o bé perquè l'ha sentit o bé li han cantat d'infant la cançó d'en Joan Petit. Una cançó que, aparentment, és una cançó infantil d'aquelles de tota la vida que se canten per tot arreu resulta que té un origen i un passat bastant més obscur.

video

diumenge, 24 d’octubre de 2010

¿Y mi calcetín?

¿Y mi calcetín? from Gonzaga Manso on Vimeo.

Cago en l'ou! Tenc dos calcetins desaparellats. Què he de fer ara, ajuntar es blanc sense coll amb so gris clar i llarg? Serà una unió antinatural...

El fet de ser conscients.


"Si no hi ha un fet no hi ha consciència"
                                                          Enric Blanco.


 [SO] consciència col·lectiva Conjunt de creences i sentiments que integren l’heretatge comú d’una societat.
DIEC2

Pi de les tres branques.

Què té aquesta terra nostra?
Hi havia una porrassa
que congriava un albó
tan alt com el Puig Major
i gruixat no ho era massa, 
i tenia una rabssa
com el castell d'Alaró.

Esponerós si que ho era
amb cimals que s'enfilaven
de Mancor fins a Morella,
les branques a Cornudella,
feia una ombra de primera;
a davall tots hi bevacen.

Un dia des de Castella,
arribaren molts de senyors.
Pensaven fer-ne tions
i llavors també estelles
per llevar males idees
d'un símbol de nació.
Biel Majoral.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Occitanisme a Barcelona

Mapa del territori històric i actual de la llengua occitana.
Ahir al vespre al Centre Artesanal Tradicionàrius se celebrà l'aprovació de la llei de l'occità a Catalunya amb una xerrada del síndic d'Aran i un posterior sopar i sobretaula amb músiques i danses occitanes a les quals vaig afegir-me en un tres i no res.
Parlant primer en català estàndard, i poc després en formenterer pur i dur, que resultà semblar-se bastant més a la llengua occitana que no l'estàndard del català, jo que ho feia per facilitar la comprensió (ignorant de mi), acabí parlant amb persones de Tolosa, Montpeller, de la zona de Béarn (part de la zona vermella costanera del mapa) i de per les terres llemosines (el nord colorit del mapa) que, per sorpresa meva, m'interpretaren el Jaleo de Ferreries i em cantaren la cançó d'Anàrem a Sant Miquel quan vaig sonar-la amb la flaüta al sopar. 

Per posar-nos en context, el passat setembre s'aprovà al Parlament de Catalunya que l'occità, amb la variant de l'aranès, era cooficial en tota Catalunya juntament amb el català i el castellà essent la primera autonomia amb tres llengües oficials a l'Estat espanyol. Així l'occità pot sol·licitar-se com a llengua vehicular a l'administració per exemple a... Tortosa. Una equivalència seria que el català o l'euskara fossin oficials a tot l'Estat i no només als seus respectius llocs d'origen. 

Aquesta cervesa torrada és de fabricació
artesanal d'aquí, de Barcelona. És sens
dubte la millor cervesa que mai he tastat.
Altament recomanable!
Acabada la xerrada del síndic, que va ser en tot moment una persona la mar d'humil i modesta, em causà molta confiança, començaren a sonar violins, guitarres i acordions diacrònics fent dançar a unes quantes persones, entre elles jo, danses occitanes que vaig aprendre a imitar de seguida, va ser molt divertit! Entre altres instruments, jo vaig treure la flaüta i el tambor típics d'Eivissa i Formentera que, com que tenen un orígen als segles XII-XIII a Provença (territori històric d'Occitània), comencí a sonar alegrement sonant gaites com Sa Calera, Es Jugaroll, Sa Polca d'Orus o Anàrem a Sant Miquel que, per sorpresa meva la meitat dels assistents d'allí coneixien! Uc es va donar a conèixer entre la societat romanista d'arreu de Catalunya i la meitat sud de França, qui ho havia de dir! A més, a la part llemosina totes les melodies que sonen la sonen amb la mateixa tonalitat que es fa la música tradicional a les Pitiüses i dançaven un ball amb forces similituds a la curta. 

Acabada la festa al Centre Artesanal Tradicionàrius hem acabat anant a casa de'n Rafèu, un parisenc que residí a la zona del Llemosí des dels 10 anys i que parla occità des d'infant (és jovenot, no arriba ni als 30 anys) a Gràcia. Allí hem seguit la festa amb tocs d'acordió, violí i flaüta amb el tambor. Mai havia escoltat la combinació entre flaüta pitiüsa i violí, queda beníssim! 

Joan Rodriguez, Jordi Riera i, Joan, l'autor del lo blòg deu Joan

Flaüta i tambor que he sonat al sopar. La flaüta, de tres forats,  és
d'origen provençal, al nord-est dels Pirineus.

Moment del sopar amb en Ferriol Macip al violí i en Rafèu Sichell
a l'acordió.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Oculta mar enllà


-I-
Amb petites passes caminant,
rodejat per rius intermitents
de llums: estels caiguts abdicant
de l'espai diví que els pertocà,

motoritzades vénen i van
llurs testes torrent avall, cansades,
sens gaudi que els resulti aïllant
de l'avern que creuen natural.

Arribats a ses cases, amb vistes
a riades de ferro i d'asfalt. Tristes
les ànimes que no han après

que en la mirada ben presa mar
enllà hi ha la vida i joia per
aquells qui la saben apreciar.



Des de la llunyania record aquells vells sons ancestrals...

Stephen Hawking dixit.

Stephen Hawking
Just fa unes setmanes que Stephen Hawking va declarar que, a partir dels nous coneixements que s'han adquirit en les últimes dècades en el camp de la física moderna, la creació de l'Univers - Big Bang- pot considerar-se com una conseqüència de les lleis de la física i exclou, d'aquesta manera, qualsevol possibilitat d'un ésser creador de tot a l'inici dels temps.

Rarament això suposarà una novetat als que llegiu aquestes línies. L'afirmació de l'eminent físic no és, en cap cas, innovadora. De tota manera, les seves declaracions tingueren molta repercussió en els mitjans de comunicació internacionals. Per tant, ens troben davant la, ja clàssica, qüestió que el que és important no és el que es diu sinó qui ho diu, trist, tot plegat.


Així i tot no és feina meva culpar als mitjans per la seva falta de professionalitat. No pot esperar-se gaire d'un mitjà de comunicació que ha sacrificat la idea de presentar models i referents a seguir de culte i cultura per models de degradació humana que duen de cul a la cultura. En comptes d'això el que propòs és utilitzar la tirada mediàtica i el plus de credibilitat d'Stephen Hawking per tal de difondre coneixements vitals pel gran públic. Aquests podrien ser alguns titulars:





Incult(ur)a televisiva


"Stephen Hawking afirma que els pizzes del telepizza són una porqueria"

"Stephen Hawking, al seu últim llibre, conclou que  la saga Crepúsculo no serveix ni per cremar"

"Stephen Hawking considera que les putes de la Rambla són un risc per la supervivència de la raça humana"

"Després de pensar-hi molt, Stephen Hawking declara:  -Realment crec que els nens no milloraran per molts ordinadors i eBooks que els posin a les aules"

"Stephen Hawking creu necessària la colonització d'altres planetes per protegir l'espècie humana de desastres planetaris i del Reggaeton" 

dimarts, 19 d’octubre de 2010

1.1

v1.1

Perquè la vida és real i descarrega i actualitza versions constantment per a que mai s'acabin les opcions. per a que tiri sempre, sempre endavant. Versió 1.2 en construcció.

Todo pasa y todo queda,


pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.


...


Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.

A.MACHADO


Pel camí que encara ens resta per crear.
Gràcies

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Na Cecília


Na Cecília és una cançó tradicional de les Illes Balears, molt popular a Menorca i Mallorca. Vaig conèixer aquesta trista història d'amor a partir d'una versió cantada pel menorquí Cris Juanico que de seguida em captivà i que he anat escoltant des de llavors ençà. Quina ha estat la sorpresa quan baix del títol L'hereu Riera em trobaria amb la mateixa història que havia tararejat tants d'anys a les Illes. Amb aquest títol és com hom coneix aquesta mateixa història a València i Catalunya.

He trobat al Spotify una cançó de Al Tall que nomia L'hereu Riera i al compartir cognom amb el títol de la cançó he decidit escoltar-la. La lletra varia una miqueta, però això en la lírica popular és un fet habitual. Com que el cuc de la curiositat ja s'havia despert he seguit trescant per internet trobant coses curioses sobre aquesta cançó: versions més modernes; coses com que a Catalunya, de la cançó ha acabat derivant-se'n una dansa que part dels seus passos són clònics als que fa l'home quan balla Sa Curta a les Pitiüses. I el que més il·lusió m'ha fet ha estat trobar-me amb la llegenda veritable a la qual va unida aquesta cançó. 

A la població de Caldes de Malalleva, a l'Empordà, se celebra des de fa molts de segles una festa dedicada a Sant Maurici. Així idò, segons explica la llegenda, l'hereu Riera, que era fill d'una de les famílies rurals més riques de tot l'Empordà, que vivien al poble de Llançà, se n'anà a les festes de Sant Maurici de Caldes i mentre ballava amb dues al·lotes rebé la notícia que la seva promesa, na Cecília, jeia al llit molt malalta. Quan l'hereu Riera s'enterà d'això partí de seguida cap a casa de la seva estimada i se la trobà a punt de morir-se. L'hereu Riera es calà a resar a un crucifix que allà hi havia, penjat a la paret. Diu la llegenda que Déu l'escoltà i va curar na Cecília. Així, l'hereu Riera va despenjar el crucifix i va començar-hi una gran dansa d'alegria per donar les gràcies a Déu.

La llegenda recopilada diu que na Cecília se salvà, cosa que contradiu l'argument de la cançó recopilada a les Illes Balears i la de València en les que na Cecília acaba morint. El ball que es fa a Catalunya a arrels d'aquesta llegenda es fa damunt d'una creu feta amb dos pals entrevessats col·locats de tal manera que és molt fàcil espanyar la creu, al centre, també s'hi col·loca un got de vi i si qui balla en acabar el ball no ha desfet la creu dalt la que dansa es beu el got de vi, sinó no. 


Aquesta és una versió bastant pop de la lletra catalana de Na Cecília.



Aquesta és la versió tradicional valenciana de Na Cecília.

Per a més informació heus ací la Viquipèdia.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Pa Negre


Ahir a la nit a Terrassa vaig anar amb na Laia al cinema. Era l'estrena de la super producció catalana Pa Negre d'Agustí Villaronga, un film basat en el llibre del mateix nom d'Emili Teixidor. He de dir que la pel·lícula se'ns va fer veritablement curta. Acompanyats d'un entrepà Sergi Pàmies per hom del bar Les Lletres; un magnífic paquet de crispetes i una cocacola que, tot i ser tamany mitjà, vaig trobar que era immensament petita. Carregats amb aquest arsenal gastronòmic ens endinsàrem al que seria una de les pel·lícules més singulars que mai havia vist.

La pel·lícula ens situa a la Catalunya rural als primers anys del la postguerra. La misèria, la por a recordar el passat i la divisió entre vencedors i vençuts són temes constants en tot el llargmetratge. De seguida ens trobem amb n'Andreu, un nen del bàndol perdedor, que és testimoni d'un accident de carro que es cobra dues morts que les autoritats locals endossaran al pare de n'Andreu. 

Vista aquesta injustícia, el protagonista començarà a investigar per tal de descobrir què va passar realment i es trobarà immers en un món caramull de mentides que al descobrir-les produiran el despertar moral del nen que, després de renegar de les seves arrels, acabarà descobrint el veritable monstre que s'amaga dins seu. 

Altament recomanable, no us la perdeu!

dimecres, 13 d’octubre de 2010

El món del llibre al Renaixement.

La impremta permet reproduir els escrits d'una manera més ràpida i massiva. Fins ara la difusió dels texts era per via manuscrita on un sol copista feia una sola còpia i trigava i trigava una barbaritat i mitja. D'aquesta manera, l'invent del senyor alemany Güttemberg generà nous negocis que tragueren de l'ATUR llibreters, editors, fabricants d'impremtes, etc. Al mateix temps sorgí una nova relació del mercat de la impressió amb les diferents llengües del món occidental. Tot un pla E anticrisi! Cal dir que la impremta era una mena de premsa que tenia unes planxes on posaven, una per una, unes peces de plom (Pb, amb un pes, com tothom sap, de 207,2 uma) que contenien una i només una lletra del que seria la pàgina. D'aquesta manera els pacients humanistes col·locaven les peces una per una fins que tenien la planxa acabada i només tenyir-la de tinta i premsar 200, 400, 1000 cops o els que calgués. 

Tot i així, ni els pobres homenets sortits de la fosca Edat Medieval i entrats en el Renaixement del XV s'escaparen de la malvada i sanguinària Llei de Mercats que acabà imperant en la tria de llengües que havien d'editar-se o no a partir de la impremta. Els gremis de llibreters acabaren convertint-se en els senyors que portaven les tisores de retallar o no retallar les llengües que pul·lulaven pel món d'Occident.

Així trobem que fins al segle XVI s'havien editat els següents incunables (Que és el nom amb que batejaren aquests avis dels llibres actuals):

INCUNABLES EN:
Llatí                18.909              77,42%   de la producció total.
Alemany           1.924                 7,87%                 "
Italià                 1.805                 7,39%                 "
Francès            1.116                 4,56%                 "
Espanyol              311                1,27%                 "
Anglès                 162                 0,66%                "
Català                  117                 0,53%                "
Txec                      35                 0,21%                "

Això fa que la majoria s'escriguin en llatí. Tot i així, com més avancem en el segle XVI, el gremi de llibreters es va tornant més poderós i arriba a tenir tals pretensions de governar el món mundial que va deixant que el llatí retrocedeixi de mica en mica deixant que les llengües vulgars guanyin terreny i es portin a la impremta més obres en francès, català, alemany, etc. 

No és cap artilugi de tortura, és una impremta. Fabrica llibres: petits artilugis de tortura pels escolars.



diumenge, 10 d’octubre de 2010

Molts d'anys i bons a Cotlliure.

Avui la lleona ha complit vint anys i per celebrar-ho la seva família i jo  hem pujat fins Cotlliure, que és una petita població pescadora i turística PRE-CIO-SA de la Catalunya nord, al sud francès. Poques coses puc dir d'aquest indret car la bellesa dels carrers, l'encant del barri antic (que encara conserva bona part de les muralles medievals que l'envolten) l'olor a mar i la força amb la que arribava a la costa rompent contra penyassegats i dics han fet que em teletransportés ni més ni més ni menys que a la meva petita pitiüsa menor. 

Confesso que ha estat dels instants més plens i màgics que he viscut al Principat.





Ah! i aquí, en aquest poble (Collioure en francès) és on va viure els darrers anys i morí el gran poeta espanyol Antonio Machado.

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi densudo, como los hijos de la mar.
                      Antonio MACHADO.


Bauzá diccit


El que ara escriuré podria ser el primer esquema d'una suposada pel·lícula de terror, però tristament no és el cas. Aquest maig vinent s'acosten les eleccions autonòmiques a les Illes Balears i els polítics comencen a sortir de l'armari i a lluir els seus arguments pesca-vots. 

"Derogaré la llei de normalització lingüística"

El passat 8 d'octubre a Ona Mallorca entrevistaren al candidat a la presidència del Partit Popular a les Illes: Bauzá. A l'espai radiofònic en qüestió, Mallorca Matí, el líder popular decretà de forma molt contundent que derogaria i eliminaria la llei de normalització lingüística. Aquesta llei, recordem-ho, va ser aprovada l'any 1986 per unanimitat amb el PP de Canyellas al govern balear. Al llarg de l'entrevista s'anaren dibuixant diverses pinzellades d'ignorància lingüística tals com que a les Illes no diem got sinó tassó o en comptes de dir barret diem capell; com també punts en els que pel que es veu, Bauzá no escoltà a prou a les classes de català quan anava a escola (no devia entendre'l, clar, són dialectes massa diferents), dubta a l'hora de posar un nom comú als diferents parlars de les Balears.

No penso fer-m'hi massa pesat, així que només afegiré que part del propi PP s'ha oposat a aquesta sortida popular i que la majoria de partits de les Balears s'han sumat a aquest desacord fins a tal punt que algunes formacions polítiques es neguen a pactar-hi a la pròxima legislatura.

Per finalitzar, com que el número u del PP balear s'ha involucrat i preocupat tant per la defensa de la llengua a les Illes,  dir que la visió mallorquinocentrista de Bauzá potser li impedeix saber que a les Illes que tan defensa diem tassó (Mallorca) i també got (la resta d'illes) i li interessarà saber que, almenys a les Pitiüses hi conviuen tant els barrets (barret: 1 i 2 <-- seran invasors pixapins!) com els capells

Extret del DIEC

capell 


m. [LC] Barret Capell de copa. Capell de palla. Un capell de dona. El capell vermell dels cardenals. 
 [LC] capell de ferro Casc de l’armadura, d’ales amples i caigudes. 

[LC] = Lèxic comú. 


Imposició lingüística? Quina coionada més grossa!


Postdata:

En paraules textuals, això és el que ha respost a la conductora del matinal d’Ona Mallorca,Mercè Pinya.
Mercè Pinya: “Canviarà la Llei de Normalització Lingüística?
Bauçà: “L’eliminaré”.
MP: “Eliminarà la Llei de Normalització Lingüística?”.
B: “Sí; sí; sí; sense cap dubte”.
MP: “I per què s’esforça a diferenciar els noms de la llengua que parla cada ciutadà a les Illes Balears?”.
B: “Noltros aquí deim tassó i no got. I perquè noltros deim capell i no deim barret. El que noltros hem après dels nostres padrins, dels nostres pares són una sèrie de paraules absolutament pròpies que determinen sa nostra riquesa cultural i que jo no estic disposat a que, des de fora, des de Catalunya, se’ns imposin. Jo respect totes ses persones i totes ses regions i crec que, igual que noltros respectam, ens han de respectar”.



Per a més informació clicau aquí
Para más información clicad aquí.
Per a més infomació cliqueu aquí.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Passes a Montserrat


El passat dissabte 2 d'octubre se celebrà la 4a Travessa Circutor-Montserrat. O altrament dit, la caminada més llarga i bonica que mai he fet. Iniciàrem el passeig a les 07:30h del matí des de Circutor, una empresa elèctrica molt important del Vallès, que es troba a Viladecavalls, a la banda de mestral de Terrassa. Des d'allí és des d'on na Laia, son pare, el seu padrí i família i jo ens encaminàrem cap a dalt de tot de Montserrat.

El temps va acompanyar-nos tota l'estona, el cel estigué una mica cobert, just per evitar que ens torrés el Sol i poguéssim així, anar caminant xino-xano per una ruta que va resultar, per sorpresa meva, estar pleníssima d'arbocers. Mai a la vida havia menjat tantes arboces, mai! Aquella llegenda rural que circula per Formentera que diu que les arboces, moltes emborratxen, és falsa: ho he comprovat empíricament.

A mig camí, ens desviàrem una miqueta per tal d'arribar a Sant Esteve de les Espases que és una petita i austera ermita romànica oberta als viatgers ja que al seu interior hi ha un petit refugi per resguardar-se del fred i del mal temps. Tot plegat seria resumible amb un simple M'ENCANTA.

A l'esquerra al cim de la muntanyeta hi ha l'ermita esmentada.
Al fons, la muntanya de Montserrat. No us recorda a Mordor?

Sant Esteve de les Espases

Vam haver de fer 3 o 4 cims abans d'arribar a Montserrat!

Però finalment arribàrem.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Davant de la realitat, si us plau, llegeix, no miris la tele.




Si la intel·ligència en tots els seus àmbits (emocional, lingüística, lògica-matemàtica, espacial, interpersonal, etc) és un tema que et preocupa i intentes estimular en el teu dia a dia, per favor, llegeix una mica!

Recentment s'està fent famós i conegut un escriptor amable amb lectures carregades de contingut que no deixen indiferent a ningú ja que tothom, en major o menor grau, s'hi acaba sentint identificat. Estic parlant d'en Sergi Pàmies i la recomanació que faré és que llegiu Si menges una llimona sense fer ganyotes. Es tracta d'un recull de vint contes breus en els quals s'hi mesclen situacions fantàstiques que acaben aprofundint-se en emocions tan comunes i conegudes com l'amor no correspost, els lligams familiars, l'excés de solitud o de companyia entre molts altres temes la mar de quotidians que hi ha barrejats entre aquestes pàgines. Pàmies és capaç de fer avançar el relat des d'una perspectiva irònica, penetrant i continguda; els personatges són gent vulnerable, esclaus d'una sèrie de circumstàncies que els dominen. 

Sens dubte es tracta d'un llibre que combina l'acidesa de la llimona amb les seves propietats refrescants.