dimarts, 29 de juny de 2010

Na Mafalda

Seré breu:


dissabte, 26 de juny de 2010

Doneu-li al play i tanqueu els ulls.


Temps endarrere ja férem un exercici semblant, limiteu-vos a escoltar a sentir la música, que res us destorbi, ni tansols aquestes lletres. 

divendres, 25 de juny de 2010

Fam de...




Una vegada ja a casa he sentit el plaer de moure'm per l'illa: camins de terra, parets centenàries, la mar... No exageraré si dic que notava la sensació d'estar jugant amb la punta dels dits a través d'un delicat cos de dona.  Passava, amb els dits, suament per la part de dins de les seves cuixes suaus i clares, pels malucs pujant fins retenir-me en el seu ventre, amb el melic per rotonda i endavant... Una sensació de pau perfecta. 

dilluns, 21 de juny de 2010

Terra de Vents - Sangtraït

Sangtraït al Palau Sant Jordi - 1992 o 1993
Rècord mundial d'aforament en un recinte cobert fins a la data.

Sangtraït va ser un grup de La Jonquera, a l'Empordà, que amb el seu ritme de rock va ser reconegut musicalment arreu d'Europa entre el 1988 i el 2002, els anys entre els quals ajudaren a pujar moltes generacions de seguidors d'aquests amants de la tramuntana, bruixes i fetilleres.

diumenge, 20 de juny de 2010

La intensitat del temps.



Divendres 18
Després d'un matí tranquil i haver descobert el que serà el gran pis/residència en el qual viuré l'any que ve ha arribat na Laia per passar el cap de setmana aquí, a Barcelona. Amb el pas de la jornada començaren a aparèixer petits detalls i sorpreses que singularitzaren la vetlla de la nit. 

Dissabte 19
 Després de tot un merescut matí al llit amb el pas del temps en mode pausa, i amb el bon gust del nou assaborint-se en els nostres llavis, arribàrem al Monument d'en Colom. A aquella alçada, amb el pilar que es gronxava suaument pel vent arribà el carter amb tres cartes en blanc i lliures de remitent. Sigui el propi temps l'encarregat d'immortalitzar-hi a sobre els mots que un i altre llegiran i rellegiran un dia i un altre. Cartes que es reenviaran, qui sap, d'indrets llunyans com illes paradisíaques o velles ciutats europees. Tot plegat: Viatges i flors. És ara quan comença a albirar des de la llunyania el temor d'un comiat, d'un temut fins aviat.

Diumenge 20
Aixecats des de bon matí i encaminats cap a Girona ens mentalitzàvem del que allà hi podríem trobar, sempre és trist veure llums que s'apaguen i observar el buit que es crea quan això passa. Tot i així, l'estada allà ben a prop de la capital del Gironès ens va permetre conèixer i retrobar-nos amb els parents de Girona. Sa tia Rita, en Jaume i na Tere i  els petits bessons Miquel i Jaume aconseguiren trasmudar una jornada de plor i de dol en un petit retrobament familiar. 

Un cop na Laia i jo tornàrem a Barcelona, a l'estació ferroviària arribà l'adéu temut. Ara queda esperar i comprovar com tot el fins ara passat no ha estat més que el preludi del que encara queda per caminar.




dissabte, 19 de juny de 2010

Esposant-se al nou


Desitja la dona que brolli un geni de llàntia


que li ompli el cor de perspectives


oferint-li un món en catifa


de seda i de llana;


s’hi regala.

dimarts, 8 de juny de 2010

Per fer una mica es friki...


Els amants de València.

"La carn vol carn"
.             Ausias March


"No hi havia a València dos amants com nosaltres."

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliments i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.


.                                                                                               Klimt

 Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

"No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
Vicent Andrés Estellés

En parlar d'Estellés ens veiem obligats a parlar de qui ha estat el major poeta valencià des d'Ausias March o Roís de Corella. És un dels poetes més reconeguts de les lletres catalanes en el segle XX. Ha estat considerat el principal renovador de la  poesia valenciana contemporània. 

Això sí, tenia un gust sublim cap als temes d'allò més verds i picants. Estos valencians... che! 

divendres, 4 de juny de 2010

40 anys enllà que el príncep dels poetes ens deixà.

La poma escollida
Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

  -Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?


Destins
Els dos amants (la nit
és lleu) s'han adormit.

I aixeca, el déu Infant, un llum, i els veu formosos.
Té dos presents, l'Amor, dintre la mà confosos.
¿Per qui serà el Dolor? ¿Per qui serà l'Oblit?

Josep CARNER

Mal d'ànima.



-Doctor, ja no ho aguanto més, cada matí m'aixeco del llit sense ganes de res, he perdut tota l'alegria que abans tenia per les petites coses. Quan em miro al mirall em veig cansat, sense gràcia ni atractiu algun. Els reis mags em resulten crèduls i patètics, igual que mots del tot abstractes com felicitat, pau, confiança o estimar. A la que em descuido qualsevol futilesa m'irrita i agovia. Entengui doctor, que quan dic futilesa em refereixo a qualsevol petitesa, ja sigui el sentir infants cridar a través de la finestra al jugar o veure un jardí ple de flors o el somriure de la gent. Fins i tot veure pondre's el Sol, al contemplar-ho, hi veig només una posta de Sol. És greu?


-És un cas greu, però té solució, dispens'm, vostè hauria de...

-Greu?! No hi ha res que em gratifiqui el dia d'avui, estic buit per dintre i cregui'm doctor que per molt que intento remediar-ho res dóna resulats: em marco metes continuament per sentir-me més realitzant tot intentant ser el primer en tot, si tinc una estona desocupada de seguida hi col·loco una tarea, la meva vida és plena de feina que no es fa pas sola, sóc indispensable en el meu dia a dia estic ple de coses per fer. Tinc una vida plena per fora, plena d'estrés sense gratificacions... En canvi per dintre, em sento buit, com la soca d'un arbre que es mor, que ha deixat de xuclar vida per les arrels i desprendre color a través del fullam. Què em passa?

-Miri, vostè el que té és escepticisme. És una malaltia moltes vegades greu però no es preocupi, té cura. El vostre problema és que ha deixat de gaudir dels petits moments de la vida ja sigui prejutjant-los com inútils, insignificants o irracionals; no s'estanqui amb aquestes idees i alimenti el seu interior dels seus somriures i dels de la gent, contempli el cel i trobi les formes impossibles amb les que els núvols es transformen, transformi's. És necessari que torni a aprendre a observar, amb una mirada com la dels infants, els petits regals amb els que la naturalesa, amb els que la vida alimenta el nostre interior. La seva buidor és buidor d'esperit. Recordi que no passa un dia en el qual no hàgim estat, ni que sigui uns instants, en el paradís.


Això sí, no es preocupi, li receptaré cinc pensaments feliços i impossibles cada matí i una poesia abans d'anar a dormir. Deixi que la màgia de la vida flueixi per les seves venes, limiti's a viure, a creure.



Gràcies a tu Lleona, per inspirar-me més que ahir, menys que demà.

dijous, 3 de juny de 2010

S'estiu s'atraca a Formentera


Cada estiu, sense excepció, l'illa de Formentera és il·luminada de cultures d'arreu del món, venen italians, espanyols i potser algun anglès o alemany, vaja... de tot el món.  Des de fa uns 8 o 9 anys pels estius ha començat a emergir una nova tribu urbana que ens deleita amb el seu discurs antifeixista: els peluts, el nom científic dels quals és homo canisflautum. 

Tenen uns patrons de vida força curiosos, el pelut és una espècie acostumada a les grans ciutats que quan arriba a l'illa construeixen els seus nius baix les savines, per ells conegudes amb el nom de pins, del Parc Natural, en coves i, fins i tot, habiten nius deshabitats com siguin corrals, apartaments o cases de camp amb alguna finestra imprudentment oberta. Són veritablement sorprenents les facultats que ha desenvolupat l'homo canisflautum per adaptar-se al medi i sobreviure.

A l'hora d'anar a buscar menjar per alimentar-se i alimentar les seves cries, tot un eixam de cans que fa por, el pelut busca aliment en grup, caminen o es mouen en bicicleta fins que detecten una presa fàcil: un supermercat qualsevol. És en aquest moment en el que deixen, els més pròxims a la civilització, els cans i motxilles a l'entrada obstaculitzant el pas a altres clients del món --entenent Itàlia com a món-- i un cop tota la manada dins de l'establiment es divideixen per assetjar la presa un cop els treballadors de l'establiment queden del tot desorientats. I és que l'homo canisflautum ha desenvolupat una tècnica per despistar la presa abans d'atacar-la descomunal, no es camufla pas entre el medi sinó que a partir d'una ferum impressionant --es pot aconseguir quan porten dues setmanes al Sol de Formentera havent deixat la dutxa allà a la gran ciutat-- que camufla el medi en ells. Un cop han desorientat el venedor acostumen a sortir dissimuladament amb el botí mentre que un d'ells entreten al personal. Robar? No, jo no ho anomenaria així sinó més aviat... repartiment del capital?

Sí senyors, ja ho deia Darwin, en l'Evolució només sobreviuen els més hàbils i els més forts.

dimecres, 2 de juny de 2010

Odissea Carneriana & CO.


El dia d'avui podria resumir-lo com una Odissea que no recomanaria a cap ésser vivent d'aquesta galàxia.


Tot ha començat després d'haver rebut un meravellós fragment d'un poema de Els fruits saborosos de Josep Carner anomenat 'Les peres jovenetes' que feia així:


¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,
que vols que et creguins muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l'olor que t'esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,
l'esguard xipollejant en la llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril
i el so de l'ocellada i el riu s'adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s'atarda el sol per la vesant;
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre justes, dintre la boca d'un infant!

Molts potser us demaneu el perquè d'aquest poema però ha estat per una lleona al veure el lleó amenaçat pel fantasma d'aquest poeta i el seu invocador: sir Jacme Coll. A l'examen, en el que  l'ha ben barrinat a ell i a tots amb una prova escrita completament diferent amb les que els tenia acostumats. S'ha presentat amb aires westernians i amb ulleres de sol amb un cert aire que recordava a la camorra siciliana i aviat formenterera. A l'entrar per la porta el sector Anna-Artur-lleonet s'han mirat i han coincidit en que allí hi faltava una banda sonora d'Ennio Morricone, precisament hi faltava aquesta banda sonora:


Després de sortir el lleó tot zombie d'aquell examen en el qual ja delirava amb la teoria de l'ham poètic, els llinatges de l'autor, la seva vida a l'exili o el seu viatge a Anglaterra quan enviava, en el 1913, poemes a La Veu de Catalunya, ha dinat i disposat a anar a parlar amb en Ramon Pla per veure l'examen amb el que, per sorpresa del lleonet, ha decorat amb un preciós 4. Almenys el gran felí té una repesca el 14 d'aquest mes, ja és alguna cosa.

Sortosament el felí ha pogut relaxar-se al anar a acabar un treball de semàntica i pragmàtica amb l'Anna Paradís a La Clandestina amb un te realment bo. El d'avui ha estat un Mil-i-una nits.



A sí! un virot m'ha oferit niu a la jungla pixapina, divendres aixecaré el vol cap allà a veure que hi ha. Conviuran bé un paio i un virot al mateix niu?