dimecres, 28 d’abril de 2010

Un nom a recordar: Lu Chuan.

Ahir vaig mirar, per la nit, una pel·lícula que em deixà sense paraules. Ciudad de vida y muerte és la gran producció del director xinès Lu Chuan que va ser guanyadora de la 'Concha de Oro' a la millor pel·lícula al festival de Donosti.
El meu fort no és la crítica cinematogràfica però tot i així no puc estar-me de immortalitzar aquest llargmetratge al blog. Queda clar que la finalitat del director xinès era causar sensació i ho ha ben aconseguit tant des del punt de vista més estètic al no rodar la pel·lícula en color Lu Chuan regala a la vista una infinita col·lecció de fotogrames que donen a tot aquest drama un rerefons documental d'aquesta guerra oblidada. I és que Ciudad de vida y muerte està ambientada en la II guerra que disputaren l'Imperi Japonès i la República xinesa. En els 132 minuts que dura el film l'espectador es va ficant a dins de la història que passa d'anar malament a anar pitjor al llarg de la presa de Nankin, una de les quatre capitals de l'antiga Xina.

La pel·lícula té en la primera mitja hora algunes de les millors escenes, gairebé sense diàlegs i amb un ús sublim de la imatge s'explica l'arribada de les tropes japoneses i algunes de les primeres humiliacions patides pels vençuts. Tot i així, cal dir que tota la pel·lícula està plagada d'un simbolisme viu que es clava a les capes més sensibles de l'espectador que la miri.

Una de les meves escenes preferides? El final. No té preu.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Destins


Els dos amants (la nit 
és lleu) s'han adormit.
I aixeca, el déu Infant, un llum, i els veu formosos.  
Té dos presents l'Amor dintre la mà confosos.
¿A qui darà l'enyor? ¿ A qui l'oblit?
J.Carner
-7 -

dijous, 15 d’abril de 2010

Escapades per Barcelona: El Raval


Avui de matí, un cop s'han acabat les classes, m'he disposat d'anar xinu xanu fins la Massana, en menys d'una setmana dues persones m'havien recomanat que hi passés per tal de demanar informació sobre els estudis que hi imparteixen i així ho he fet.

Coneixia la ubicació aproximada d'aquesta escola de Disseny i Arts gràfiques que curisosament, està subordinada a la UAB, m'ha fet gràcia veure-ho. He mirat els cicles formatius que hi fan i m'ha cridat l'atenció un de disseny gràfic que incloïa bastanta fotografia. La llàstima ha estat que era necessari realitzar una prova d'accés sempre i quan no hagués cursat el batxillerat artístic. Aquesta prova era de volumetria, dibuix artístic i dibuix tècnic i el plaç de sol·licitud ja havia passat. Així que he arribat a la conclusió de que en el futur no seré pas dissenyador gràfic, a part de filòleg.

Tot i així la jornada pel Raval ha estat fructífera i he visitat la Biblioteca Nacional de Catalunya! Quina meravella d'edifici. S'hi entra per un jardí preciós envoltat per un claustre medieval amb una parelleta de lleons amagats en una columna. Un cop s'és al centre d'aquest jardí, custodiat per una columna de pedra coronada amb una creu, semblant a la Creu Gran de Terrassa, a la dreta hi ha unes escales de pedra que et porten a l'entrada de la gran BNC. Un cop a dins, després d'haver-m'hi registrat i demanat el carnet d'usuari, que és molt fashion, m'he endinsat en un món ple de llibres i documents de tot tipus. Per sorpresa meva, la biblioteca està habitada per pianos. A la sala de reserves, on hi ha tot de gent llegint vells incunables o correspondència de segles passats, hi ha un bell piano vertical d'última generació que endollant-hi uns auriculars et permeten tocar-lo sempre i quan hagis demanat unes partitures que es trobin a la Biblioteca. 

Però de pianos n'hi ha més, i ara és quan arribo a la part musical del text: al final de la Biblioteca hi ha exposat el piano del gran pianista lleidatà Enric Granados, el qual morí anant amb vaixell a Gran Bretanya per un torpede alemany. És un piano de coa gegant del 1911 i resulta que la Biblioteca Nacional de Catalunya té en dipòsit tota la música de Granados, quan ho he vist m'he emocionat tant... És un gran músic que estim molt, quan tenc la sort d'estar a Formentera no hi ha dia que no intenti interpretar una partitura seva que em té el cor robat: Marxa Oriental.


^.^ A més, per entrar-hi, un cop tens el carnet, s'ha de passar per unes portetes com les del metro, que hi passes la targeta però te la llegeix amb uns infrarojos, és tan modern... I love BNC ^.^

dimarts, 13 d’abril de 2010

El gat de Shrödinger

El malvat físic Erwin Shrödinger proposà un cruel experiment de física quàntica en el qual hi entraven en joc un gas mortíferament verinós i un gat innocent. (<-- Oh Déu meu! Un link!!!!)

dilluns, 5 d’abril de 2010

Sensacions.

Un 70% dels nostres actes i pensaments es troben subordinats a dos dels nostres 5 sentits: la vista i el tacte deixant de banda sentits nogensmenys importants com el sabor, l'olfacte o l'oïda. Moltes són les coses que ens perdem al no saber gaudir d'un bon plat o d'una olor agradable.

Diuen també que la societat occidental d'avui en dia és incapaç d'escoltar. Vivim en ple segle de la informació on tot ens entra pels ulls i per les orelles i som incapaços d'escoltar, quina paradoxa, no? Us proposo un exercici, aquí baix hi ha una peça musical, eleveu el volum dels altaveus, doneu-li al play i acte seguit limiteu-vos a tancar els ulls, a relaxar-vos a sobre la cadira on estigueu asseguts i deixeu que us entri la música per les orelles; intenteu-la retenir si en sou capaços, identificar les diferents melodies, els alts i baixos, conegueu, escolteu. Tot plegat no durarà més de deu minutets, apiadat sigui qui no disposi d'un temps tan irrisori. Gràcies.


El quadre: Els dimonis de John Henry Fuseli
La peça musical: 4t moviment de la Novena Simfonia de Beethoven - Allegro Assai -.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Clausura''

Els pins, columnes;
els rosaris, capelles;
el roc, un gran temple.

Tot i cadascun 
d'aquests racons
m'hi porten al centre:
un claustre a l'enèsima potència.

Horitzons buits, 
és perduda l'esperança
i el Sol s'amaga:
monòton.

Res varia, és
la regla d'aquesta
ésglésia. Tot resta
on era i es venera.

Enclaustrats, amb
l'hàbit de rostres
avesats amb el sabor
de la dolçor oblidada.

La teva mel ja tastada
massa dolça per poder-la
oblidar.

Escapar: 

la nova meta.

Claustrofòbia: La claustrofòbia és la por infundada a estar en un espai tancat i les manifestacions del qual són les sensacions d'ofegar-se i els trastorns nerviosos, que poden desencadenar en una crisi de pànic

divendres, 2 d’abril de 2010

Etapa 1 Es Cap de Barbaria, banda de Ponent.

En Joan Rodríguez i jo hem partit avui des del far des Cap de Barbaria, pres com a punt de referència, per tothom és sabut que els fars orienten als mariners i tant ell com jo, jo potser una mica més: ego nautam sum.

Asenades de banda, El cas és que ens hem proposat caminar-nos tot el litoral e Formentera a peu, el qual podeu veure amb el color verd. Hem partit a les 17:00h i hem finalitzat la caminada a les 19:28h prenent la primera casa amb la que hem topat com a punt de referència per a la pròxima etapa. El color grana és simplement la ruta que hem pres amb bicicleta per tornar allà on teníem el cotxe, el punt de referència; el far.

Sa pròxima etapa la tenim preparada per demà a les 16:00h i intentarem arribar a sa Punta de sa Pedrera, algú s'hi apunta?

S'illa des forats

Fa uns dies que vaig arribar a Formentera per celebrar la Setmana Santa amb la família i els amics. Tot i així, els darrers dies els he dedicat més a restar a casa envoltat de música, creant-la o bé escoltant-la; de llibres per llegir, entre ells El cuaderno de Noah de Nicholas Sparks; o mirant pel·lícules de tots els gèneres tot covant dins del llit. També he aprofitat per sortir, passejar i fer una barbaritat de fotografies, especialment els primers dies de vacances... 
Ha estat a causa d'aquestes lectures vàries que buscant un vell almanac de les illes, El Pitiús, he trobat un altre llibre el qual devia fer molt de temps que l'havia empossiblat. Es tracta de Rondaies de Formentera, de Joan Castelló Guasch. 

En aquest recull de rondaies he pogut reafirmar el que ja de tota la vida havia cregut: els formenterers som uns enamorats dels forats; res ens agrada més que un bon forat. I és que bona part de les rondalles d'aquest llibre giren entorn de coves. Trobem la rondalla de la 'Cova de sa mà peluda' en la que s'explica l'arribada d'una embarcació pirata mora a la qual els formenterers feren front i un moro malferit quedà enrere veient com la seva embarcació fugia proa a Migjorn. Aquest moro es refugià a una cova i hi torrà una cabra despistada posant la pell a secar a l'entrada de la cova. Aquella nit el moro morí i els pastorets que per allí passàven al veure aquella pell moure's pel vent creien que era la mà peluda d'alguna fera infernal. Però de rondalles en vers a coves en trobem més: 'Sa Cova des fum' on hi hagué una altra batussa entre illencs i turcs on el foc i el fum varen ser protagonistes; 'En Vicent Pepa' que fou un lladre que féu fugir la fam de la seva panxa a partir del seu enginy i mans llargues, es refugià a una cova molt famosa des Cap de Barbaria: sa Cova de Sant Valero on hi ha brolls d'aigua dolça a les seves profunditats. Però clar, tampoc hi ha que oblidar la Cova de'n Terrosel·lo a s'Espalmador, sabut és que en Terrosel·lo era un gegant que habita aquella cova i que no perdona als que s'atreveixen a molestar-lo. 

*La porta d'aquesta cova és a Altamira, Cantàbria

dijous, 1 d’abril de 2010

Up!


Anit he mirat Up per segona vegada! Realment us recomano veure-la, a tothom. És una pel·lícula infantil sí, ho reconec; però tot i així és una de les poques pel·lícules infantils que conec que siguin actuals, ara que hem deixat enrere vells clàssics com El rei Lleó que animà la meva infància tantes vegades, era la meva pel·lícula preferida de garrit. Ara que aquells clàssics han quedat enrere gairebé no es produeix cinema infantil en el qual s'intentin transmetre valors als més petits, i als grans que les miren; però en aquest film paraules com amor, amistat i fidelitat estan enllaçades de forma inassociable entre elles. 

Y aparece un perro hablador!!!!