divendres, 29 de gener de 2010

Idò realment només podem creure allò que veiem?

David Hume diu que la relació causa-efecte es coneix pel costum i l'hàbit i per tant, no es pot demostrar definitivament. Estem acostumats a que les boles de billar es moguin en topar. La física anomena a això força, però Hume diu que això és una idea que no prové de cap impressió, ja que no es pot veure la força. ¿És coherent creure en la ciència (i per tant en què existeix la matèria) i fer servir conceptes intangibles com força, energia, etc?

Les Luthiers

A continuació escoltarem Educació Sexual Moderna de Guiddo Alluyante; compositor i monjo caputxí. Previament llegirem algunes anotacions que figuren en el seu diari íntim. Diu:
"¡Qué dura la abstinencia! Yo todavía soy joven y fuerte y a veces me cuesta evitar los pensamientos impuros. Trato de distraerme y de descargar energías, corto leña, corro por el campo, trepo por las paredes... ¡Veo visiones!¡Oigo audiciones! Esta mañana estando solo en mi celda escuché todo un programa de las Space Girls ¡Y no tengo radio! Para colmo me encomendaron que compusiera un cántico de educación sexual para los jóvenes... Que Dios se apiade de mí..."

dilluns, 25 de gener de 2010

Al teu silenci.

Trobant a la llunyania
on finiten les ones
l'au que canta i es silencia.

Cercant les teves peuades
a la vora d'una platja
per la mar ja esborrades.

Cada nota, el teu nom
cada ombra, et crec ésser
i tot flueix, desapareix el jorn.


Albirant sobre l'arena
un llum llunyà  i parpallejant
allà llueix, sota el mantell d'estrelles.

I més amunt, un mirall
sense reflex de qui s'hi mira.
És l'espill de qui observa cap avall.

On els orbs s'hi veuen
i els bojos resten clars
És el senyal de qui ambdós mals consideren.

Sobre una catifa daurada
cercant rastres esborrats
contempla en la memòria una època daurada.

Encara circulen moralitats i lliçons, està tot perdut?



 Quan creuem un semàfor en vermell, quan ens mostrem intolerants i irrespectuosos amb els altres, quan arribem tard, quan fem les coses impulsivament, quan oblidem les nostres obligacions o deixem de banda el que està bé per fer allò que no és correcte. Senzillament quan no pensem el què fem és quan estem uns valors al jovent que ens envolta i en ells es troba el futur que volem canviar per poder viure en un entorn millor.

"El cor dels savis és allà on es practica la virtut,
i el cor dels ignorants es troba on es festeja la vanitat."

divendres, 22 de gener de 2010

Biiiic!



 
La millor manera per parlar de sexe als més petits.

dimarts, 19 de gener de 2010

Quatre llunes d'abraçades d'ultramar


I de forma cíclica avançaran les llunes
amb igual fluidesa que finiten
i s'inicien els jorns més enllà de l'Oceà.

dilluns, 18 de gener de 2010

Sa porsella i es civil - Ossifar



Aquest grup mallorquí format per Biel Mesquida, Llàtzer Méndez i Lluís Arboledes es distingí pel seu sentit de l'humor, a vegades obertament escatològic i també pel joc que donaven al català insular col·loquial en les seves cançons.  Musicalment varen ser capaços d'anar del rock dur al bolero, una habilitat que els ajudà a ser recordats arreu de les Illes amb el seu estil de paròdia.



diumenge, 17 de gener de 2010

La fórmula de l'amor.


Una de les coses que més de cap porta a les ments científiques és, a l'igual que als filòsofs, trobar-se davant d'un problema, d'un dubte o d'alguna qüestió i veure's incapaces de resoldre'l.

Partint d'aquest principi, ara fa uns mesos parlant amb una lleona aquesta m'explicà que no la omplia dir "t'estimu". I m'ho explicava amb un raonament purament científic. La seva naturalesa l'obliga a classificar el seu entorn d'alguna forma mesurable. M'exemplificava, la lleona, que s'estimava a la seva germana però també estimava al seu lleó. Les dues estimacions eren completament diferents però quan ho deia al lleó es quedava buida. La paraula estimar li semblava massa petita per expressar el què sentia.

En aquest punt la lleona em demanà si podia trobar-hi solució.

Després de la conversa vaig agafar el tren per tornar a casa i observant el reflexe de l'interior del vagó a través dels vidres ennegrits per la foscor de la nit cavil·lava amb els mots de la lleona.

Potser si creéssim una unitat de mesura reconeguda pel Sistema Internacional on l'estimació es mesurés en cors (Cr) i si consideràvem que un cor era la suma de la confiança (C), el respecte (R) i de la voluntat (V) depositats sobre l'altra persona multiplicada pel temps (T) que aquesta es troba sobre un pedestal enmig de la nostra vida podriem dir que:

           Cr = (C + R + V) · T


Però la solució no m'acabava de convèncer, hi faltava alguna cosa encara i no n'era cap altra que la demostració. No la demostració de la fórmula abans mencionada sinó l'últim ingredient que hi manca. I és que la teoria és útil segons com n'és, d'aplicable en el nostre dia a dia. I de res serveix estimar-se molt si això no es demostra. Per tant el plat principal de la fórmula de l'amor és la quantitat de cops que es demostra a la parella que un se l'estima. Per tant, si entenem aquesta demostració com n, llavors tenim, junt amb un parell de canvis:

          Cr = |1 + [(C + R + V ) · T]| · n^2

Així doncs, i a mode de resum puc respondre a la lleona que hi ha una forma molt senzilla de mesurar i calcular la paraula "t'estimo". L'estimar es mesura en cors(Cr) i un cor és la suma de la confiança(C) amb el respecte(R) i la voluntat(V) i multiplicat pel temps que fa que els dos s'estimen. A tot això hi sumem una unitat per evitar que el valor absolut sigui mai igual a zero ja que cal multiplicar-se pel nombre de cops que aquesta estimació s'ha fet present a partir de la praxis del dia a dia que serà elevada al quadrat pel simple fet que l'amor és cosa de dos i no pas d'una sola persona.

La Confiança és el producte de la Diversió(D) per la Comprensió(Ció). Sabent que D és igual a la Intensitat de la riallada(Ir) mesurada en dB i multiplicada pel temps d'elongació d'aquesta(Te) i que la Comprensió és la diferència de l'Empatia(Em) ,l'empatia es calcula en una escala de l'1 al 3 on 1 equival a un nivell d'empatia nul i el 3 a un nivell màxim d'aquesta, menys el Temps d'interrupció(Ti) tenim que:

C = D · Ció =  (Ir · Te) · (Em - Ti)

El Respecte, entenem que ha de ser màxim des d'un primer moment en el món de l'amor, per això calcular-lo a partir d'una fórmula fóra erroni. El Respecte és igual al número d'Enamogadro 1,909·10^9.

Entenem Voluntat com el desig de complaure detallísticament la parella. Per això, la voluntat és mesurada d'una forma molt senzilla. És la quantitat d'euros estalviats(€) dividida entre 2.
                                                                           V = € / 2

Així concluim que:
Cr=|1+[(C+R+V)·T]|·n^2 =
|1+[((D·Ció)+1,909·10^9+(€/2))·T]|·n^2 = 
|1+[((Ir·Te·(Em-Ti))+1,909·10^9+(€/2))·T]n^2

 I és que ningú ha dit que l'amor i l'estimació siguin coses fàcils. Són un art entre les arts i la ciència de les ciències ja que no hi ha acte sense amor ni bellesea sense estimació.

dimarts, 12 de gener de 2010

L'església perseguida

Si en lloc de religió parléssim d’espiritualitat, el món seria un altar de concòrdia


Per Joan Barril

Fa uns dies, la democràcia directa dels suïssos ens va sumir en un estat de perplexitat. Havien votat els seus ciutadans per prohibir l’erecció de minarets en les mesquites de la Confederació Helvètica. A rebuf d’aquella consulta, van sorgir tota mena de comentaris. Alguns se sustentaven en el criteri estrictament paisatgístic. D’altres es referien a la defensa de la tradició cristiana. S’ampliava el debat sobre els intents legislatius de l’Estat francès per evitar qualsevol mena de demostració que fos contrària a l’esperit nacional republicà. La causa de la laïcitat pública es complementava amb la resistència de la jerarquia eclesiàstica i de les escoles afins a desprendre’s del crucifix a les aules. Una vegada més, a Europa es pretenia defensar la religió tradicional a costa de mantenir els símbols i d’evitar els símbols contraris.

La reducció d’una religió a un símbol és el que ha provocat tantes morts al llarg dels segles. El símbol, una creu, una mitja lluna, un canelobre de molts braços, acaba sent més que un dogma i una creença per convertir-se en un element sobre el qual s’aboca tot l’odi grupal del qual és capaç l’ésser humà. El resultat del referèndum suís, ¿va ser per odi o per una visió integrista de l’urbanisme? No devia ser pas per urbanisme l’expulsió dels jueus dels Reis Catòlics, ni la dels moriscos, ni els pogroms de Rússia o de Polònia, ni Auschwitz, ni el genocidi armeni a càrrec dels otomans ni la demolició dels Budes de Bamiyan pels talibans. Existeixen religions que van per dins i altres religions invasives i excloents que intenten convertir el pagà a sang i foc. Així ho va fer l’Església catòlica fa segles. En alguns casos fa només unes dècades, quan la religió se sent protegida per l’Estat de la força.

Però avui les coses han canviat. Hi ha massa països on l’exaltació de les pròpies creences només se sustenta en l’aniquilació de les creences dels altres. A Malàisia han cremat en els últims dies sis esglésies cristianes a mans de desconeguts que han fet cas a la consideració que la paraula de Déu només pot ser traduïda per Al·là.

Fa uns dies, un grapat de cristians coptes morien en un atemptat religiós a Egipte. Els cristians del Pakistan veuen la seva integritat i la seva hisenda perseguida per determinats personatges que els fan la vida impossible en el sentit més literal de la paraula impossible. Fins i tot en la pròxima Algèria la professió de la fe cristiana per part d’un antic musulmà es converteix en delicte.

Les guerres de religió semblen cosa del passat, però afecten els ciutadans pel mer fet de creure en el que, a parer de l’Estat o de la religió dominant, no s’hauria de creure. Fa unes dècades es parlava de «l’Església perseguida» per referir-se als creients de l’Europa de l’Est governada pels règims afins a la Unió Soviètica.


Però hi ha moltes altres esglésies perseguides. Les profanacions de cementiris jueus a França no són gaire diferents a l’intent oficial de convertir en zona urbanitzable els cementiris musulmans de Jerusalem Est. La guerra d’extermini de les tropes sudaneses sobre la població animista i cristiana del sud d’aquell país no se sustenta únicament en les riqueses naturals del subsòl. La religió és un dret, però fa massa temps que és un estigma. Si en lloc de religió parléssim d’espiritualitat, el món seria un altar de concòrdia.


Font: Joan Barril 
a EL PERIÓDICO de Catalunya


dimecres, 6 de gener de 2010

Desmitificant al Petit Príncep.

Molt tendre sí... ell no hi veia un capell sinó una boa que va menjar-se un elefant sencer. Però em temo que tot plegat no es tractava sinó, d'una farsa... mirau mirau!

Feliç dia de reis a tothom!

El pes d'una cançó.

A vegades el pes d'una sola cançó té aprou poder com per canviar el color d'un dia gris a embellir-lo amb tota la varietat de gradients de l'arc de Sant Martí. Això és el que avui m'ha passat. Després de llevar-me  amb el peu esquerra i des de bon matí haver estat esclau d'afers diminuts que a banda de mals de caps no donen pas res de bo, d'haver estat víctima d'una estafa de contracte de movistar, d'haver passat tot un dia banyat per la pluja i la grisor dels núvols, de contemplar com passen els dies tots ells ja monòtons i monocromàtics; després de tot això i més el cervell humà necessita molt coratge per aguantar optimista i feliç i afrontar la jornada amb un somriure sincer d'orella a orella.

Per la tarda he fet idea d'anar a l'oficina de movistar a demanar explicacions del perquè de la petita estafa d'on, després de trenta minuts no he obtingut cap resposta satisfactòria, tot s'ha resumit amb un --truqui al 609--.Sortint d'allí he decidit arribar-me a la biblioteca i connectar-me a internet per veure per mi mateix la web de movistar i poder així controlar les despeses del meu mòbil. Realment no donava crèdit al que estava veient, res em quadrava. A mig cop d'ull el mòbil sonant, el meu número preferit parpallejava a la pantalla en silenci. He tancat l'internet i he sortit deixant la jaca a l'espatller de la cadira com dient --Oju!!!! Aquest ordinador està ocupat!-- ì he sortit per contestar la trucada. A part de bones notícies no he rebut res altre, fantàstic! Ja tocava una mica de llum en un dia tan turbi però tot i així no he pogut evitar dissimular l'esmús i impotent que em sentia en aquells moments, arruinat i estafat per la companyia telefònica.

Total, quan he tornat a la biblioteca un senyor pelut m'havia furtat l'ordinador! I la bibliotecària m'agafa per escridassar-me i renyar-me per portar el mòbil encès al centre! Espantós! Però més espantosa ha estat la bipolaritat de la bibliotecària que acte seguit ha començat, amb una cara de felicitat extrema, a recomanar-me llibres i a comentar-me el pròxim programa radiofònic de Ràdio Illa (107.9FM). Realment surrealista.

Volia estirar-me dels cabells, empotrar la meva testa contra algun mur de pedra... Però he optat per agafar el cotxe i conduir, anar sense rumb sol, meditatiu i escoltant música. Quina sorpresa la meva que una de les primeres cançons que han sortit ha estat la famosa Summercat de l'estiu.



No he pogut evitar canviar la meva cara mústia per un somriure llarg, sincer i relaxat. Escoltar aquella música fresca i alegre en aquells moments ha calmat per complet la fera que portava a dintre i més al recordar tot el que aquests compassos i melodia han comportat en la meva vida. I és que és sorprenent com una sola cançó o un anunci és capaç de fer. La ruleta del destí és capriciosa i una cançó aferradissa acompanyada d'una bona beguda i uns paratges paradisíacs són capaços de portar-te d'ultramar projectes de futur inimaginables i una felicitat extrema.

Un bon amic meu a vegades diu que "l'única raó per la qual un és feliç és el desig que hom té de voler ser feliç. La felicitat és una elecció, com també ho és el patiment". I avui pels pèls m'he oblidat d'elegir l'opció correcta.

Sí, que m'estafi movistar, que l'espera a que em tornin l'ordinador de ca l'informàtic sigui eterna, que tot se'm giri en contra i la fortuna em desitgi desventures que sóc i seré feliç.