divendres, 27 de novembre de 2009

Muse i exucursions filològiques


Això i molt més escoltàrem el passat 24 de novembre a Montjuïc

I és que Muse va fer entrada triomfal a la ciutat comtal omplint el Palau Sant Jordi a les 21:30 on aparegueren del no-res d'entre un impressionant espectacle de llums i música deixant al públic sense descans durant gairebé dues hores de llum, música, passió i birres a quatre euros (afortunadament no bec cervesa). Al concert hi anàrem na Laia; en Danni, un company de carrera i bon amic de na Laia, i jo.

Vaig entrar al concert essent gairebé un ignorant de Muse, era un grup que hauria escoltat un parell de cops, comptant llarg. Això sí, vaig sortir del palau tenint ben clar que no serà pas el darrer cop que els escolti. Tot i tenir molta música que sembla --a la meva oïda almenys-- igual o força semblant, tenen un to que els diferencia de qualsevol altre grup del moment. Qui els hagi escoltat m'entendrà.

Adaggio  e stacatto
(...)

(I ens tornem a somiar, eternament captius.)

Tocant-te

un crescendo
de carícia
i vertigen.

Tocant-me

et faig endins
mateix
de mi
empresonat.
(...)


I avui... Entre el Romanticisme i el Modernisme, filologia.
Els filòlegs de la UB estam que no param! Per avui havíem programat, una mica a la puta, una excursió al Park Güell on el grup no és que hagi estat gaire nombrós. D'esquerra a dreta i de dalt a baix érem na Judit, en Jordi (jo), na Júlia, en Genís i n'Anna Paradís. I per descomptat la mascota més famosa del gran Gaudí, el drac.

La cosa ha començat ben d'hora i després de molt i molt caminar, sempre barda amunt, per descomptat, hem aconseguit arribar al parc on sortosament la quantitat de guiris ha estat més aviat reduïda. Hem pogut mostrar els nostres visibles dots d'anglès els quals m'han sorprès al veure que el recordava més del que creia. I res, l'altre lloc on hem anat ha estat un magnífic jardí romàntic on la mitologia i l'amor hi són constantment presents i que ara mateix seria incapaç de situar sobre el mapa ni tampoc dir com s'hi arribava. Això sí, al costat hi havia un magnífic poema visual del valencià i revolucionari Joan Brossa.


Imatge general d'una part dels jardins.
Un gran dia senyors, un gran dia.

dijous, 26 de novembre de 2009

Hi ha que passar-s'ho teta.


hipoteta: préstec per fer-se una operació d’estètica, en el qual la garantia són els propis pits.


pitrera: mamelles que creixen a l’esquena.


metafora: top-less (en sentit figurat).


tetasterona: hormona masculina que activa l'atracció directa vers els pits femenins.


Tètan: Malaltia produïda per un excés de tetasterona que produeix vista cansada fent que els ulls es desviïn un pam i mig avall de la mirada de qui enraona amb nosaltres.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Creus i roses.

Com és a dalt és abaix
Nits plenes d'incognites
per tímides flames
només dissimulades.
Avui he tornat a K:.. He estat amb els GG:. E:.V:.; el GG:.conferenciant i 2GG:.+
Sabem més coses
cada dia
i n'entenem menys.
S'ha tractat D:.B:.i el Símbol>Paraula>Verb Perdut.2lectures, la P:. i la I:.
Tot comença en la tenebra,
sense forma, sense rostre.
A cop de compàs la figura es pica
contra el roc que esdevé perfecte.

I al final, esperança.
Com és abaix és a dalt.

dijous, 19 de novembre de 2009

Dues llunes d'abraçades d'ultramar



dimecres, 18 de novembre de 2009

Vull un tè amb canyella si us plau!


Després de mesos de no prendre'm el luxe d'asseure'm a una taula --tot i deixar reposar les galtes del darrere sobre una cadira--, mantenir una breu i trivial conversa amb el cambrer i demanar quelcom a la barra. Després d'uns segons de dubte a l'hora de demanar; no, avui no em venia de gust cap cafè, he demanat una imfusió. Hi havia herba lluïsa, tè negre, tè amb canyella, etc. La meva elecció ha estat per la que dóna nom al títol i certament no la planyo.

Al beure'm la imfusió he recordat aquells dies ja passats on ja fós a Eivissa, ja fós a Formentera em dedicava unes horetes de culte i anava a un bar que m'agradés a demanar una imfusió i dedicant-me a la lectura o a l'estudi --si em trobava en època d'exàmens-- deixava que anés passant l'estona. D'aquesta manera vaig descobrir els contes de Narcís Oller a la Fonda Platé o m'introduiren el cuc de la curiositat cap a la creació de cubs perfectes. També foren moltes les hores que vaig dedicar en aquesta fonda a jugar al billar, al trivial o a reunir-mi amb amics i amigues que lamentablement tinc massa oblidats. On aprenguí a jugar al cau, on m'exprimí el cap llargues nits elaborant complicats mots a l'scrabble acompanyat sempre per na Sílvia, na Cristina, na Maria i na Celia. Quins temps aquells, oh sí.

Tanta maièutica a partir d'un sol tè amb canyella, potser hauré de venir-hi més sovint en aquesta cafeteria. I la gent? A cada taula hi ha una petita persona deïficant-se a través de l'estudi i la lectura: a la meva esquerra un senyor que estudia uns documents, potser sigui abogat; enfront meu a la dreta un lector de La Vanguardia i un home que espera a ser atès, demanarà també un tè? No fa molt a la taula de la meva dreta hi havia una noia que estudiava ciències socials, espero que li vagi bé l'examen. I tancaré aquesta memòria escoltant amb discrecció la conversa que tenen les dues senyores d'enfront a l'esquerra, sospito que una és professora de català.

Salut i canyella.

dimarts, 17 de novembre de 2009

El regne de Déu és dins l'Home



Adoro aquesta pel·lícula i m'encanto baix els signficats del discurs final del film. En fi, una obra mestra.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Filòlegs a Palau

Per fi, després de molt temps, de molts correus electrònics i milers de canvis d'última hora, el sopar catalanofrikofilològic ha estat una realitat. El passat dijous 12 a un restaurant italià del centre de la ciutat comtal es reuniren una vintena llarga d'estudiants de catalana. Finalment ens veierem les cares, saberem els que érem, quants érem i sense cap mena de dubte marcà un abans i un després en el nostre dia a dia universitari. Una prova d'aquests mots és el nou clima al pati de lletres, per primer cop s'ha ajuntat un grup de prop de deu assistents al sopar i ens coneixiem tots! Ja hem programat una excursió per aquest divendres.

El sopar fou tot un show digne de ser recordat: infinits problemes a l'hora d'aconseguir pagar el banquet --això de fer divisions als filòlegs no se'ns dóna massa bé pel que sembla-- i un cop fora de l'Italià i de molt caminar arribarem a La Musiqueta on les cerveses i la pomada/gin amb llimonada correren per les venes de tothom.


Dies més tard.
El dissabte, després de la intensa festa d'aniversari d'una companya de residència i un matí sencer jugant --i guanyant-- al monopoly vaig dirigir-me cap a Terrassa a comprar una bufanda preciosa, de llana gruixada i suau, lliseta i grisa, llarga com ella sola, indescriptible, perfecta, és una bufanda adorable d'on en un futur no molt llunyà hi brotaran unes trenes en llurs extrems.

A banda de la impactant bufanda vaig acabar dormint a casa de la xicota, na Laia, i preparant-me psicològicament per a l'important esdeveniment de l'endemà. L'àvia Rosita celebrava els seus 75 anys! Familiars, parents, amistats de l'àvia, i més rostres desconeguts començaren a desfilar pel meu davant presentant-se amb cordials somriures i palmadetes. Tot i això la situació em va agradar i la gaudí al màxim. Un dinar genial amb una companyia que, passats els primers instants, va resultar agradable i simpàtica. ¿Repetimos?


Els déus castigaren a Prometeu per regalar el foc del coneixement als homes i als homes per acceptar-lo i deixar d'entregar-lo als déus. Ells amb la venjança corrent per les venes entregaren a Pandora amb una àmfora plena de presents: la discòrdia, la por, la pesta, l'odi, etc. La curiositat de Pandora feu que obrís l'artefacte i tot el mal sortís de l'àmfora quedant-hi amagada a l'interior només l'esperança, el regal compassiu que els déus entregaren als homes.

Se viu, se sent, Formentera està present!

dimecres, 11 de novembre de 2009

ECLIPSI

Si llegiu aqueixos mots és que nos no hi som
set-cents anys fa que vinguérem a alliberar
aqueix roc tan salat que del blat prengué nom
lluna de ponent caigué i nostre estel s'alçà.

Estel que brilla damunt quatre illes del món
que resten a orient de la mà que ens ensenyà
de primeres cantar, ballar i de tot parlar,
després... oblidar nostra mare i a perillar.

Avui encara hi som demà potser ja no
poc a poc igual que guerrer occit caiem
rajant aquella sang que ens distingí
Pirineus enllà amb Borrell front del sarraí

Oh! Vella nau brava que aguanta el temporal
que bufa de ponent apagant nostre foc
encès hui per quatre resistents celestials.
Com desgastats per la ponentada rocs.

Belles donzelles que resten impassibles a l'aguait de la nau que veieren marxar amb sos amors.
Rosa en mà, seca i punxeguda que els jorns que bufa ponent plora algun pètal massa sec.
Creuen creure que aquell dia es repetirà abans de que la flor plori la darrera llàgrima,
llavors només punyir farà, com destorb pels vents ponentins que fort hauran arrelat i la tallaran.


Doncs mariner
sols la mar
per pàtria té
però una llar
sempre
haurà de mester.


divendres, 6 de novembre de 2009

Cassogues a cau d'orella.

A Ernesto lo apasionaba mucho el tema de la predestinación. «En la vida de cada hombre -decía-, sólo existe una mujer con la cual puede conseguir una unión perfecta, y en la vida de cada mujer sólo hay un hombre con el que ella puede ser completa.» Pero el encuentro era un destino de pocos, de poquísimos. Todos los demás se veían obligados a vivir en un estado de insatisfacció, de perpetua nostalgia. «Cuantos encuentros habrá? -decía en la oscuridad del dormitorio-. ?Uno de cada diez mil, uno de cada un millón, de cada diez millones?» Uno de cada diez millones, sí. Todos los otros son adaptaciones, simpatías epidérmicas, transtiroias, afinidades físicas o de carácter, convencionalismos sociales. Tras estas consideraciones no hacía más que repetir; «¡Qué afortunados hemos sido, ¿no?!»

Susanna Tamaro - Donde el corazón te lleve

La pitjor cosa que pot passar-li a algú que aspira a filòleg és quedar-se sense paraules. És sentir-se com la platja que una maregassa li pren la sorra o l'au que s'oblida de volar. Tot i així, per sobre les mirades que tants missatges porten en l'aire; els llaços que lliguen invisiblement els nostres estats, que ens permeten saber el nostre estat a quilòmetres de distància, l'ànim amb les respiracions o qualsevol altra manifestació de les nostres ànimes que sense pausa es fusionen en una de sola.

Per aquests, pels passats i per tots els moments que encara han de venir no oblidis mai que el senyal que orienta al mariner és impossible d'apagar, igual que les nostres espelmes cremaran eternament allà damunt Montserrat.

Amb cassogues a cau d'orella et repetesc el secret pitjor guardat del món.

Gràcies.

L'estel que brilla en la foscor
i m'il·lumina.  Aquesta la mà
que m'agafa i em dóna escalfor
sort que gelatina es féu la mar.

Creuant-la ha nat ma segona llar.

dijous, 5 de novembre de 2009

Erika Lust i el porno.

Erika Lust és co-fundadora de Lust Films, productora audiovisual, periodista i escriptora. Últimament s'ha erigit com una important directora i productora de cine eròtic. Aquesta dona adoptada per la ciutat de Barcelona ha sabut donar un enfocament completament nou dins aquest gènere fins ara controlat majoritàriament per un públic masculí pelut, primari fàcilment comparable amb l'homo neandhertalensis o l'homo erectus.

La política que segueix Erika Lust és crear un porno que no estigui buit de contingut, un cine amb argument, amb una trama i amb un mínim de lògica i raó on les dones que vegin les seves pel·lícules puguin sentir-s'hi identificades i així poder gaudir de la pel·lícula. Aquesta fita dista anys llum de la realitat present. Al dia d'avui el 90% o més de la pornografia comercialitzada és porno flac i barat fet i pensat únicament per al públic masculí i fet i pensat per a un sols tipus de públic masculí. Tot són pel·lícules amb infermeres disposades, adolescents calentes, col·legiales amb faldilles ridículament falses, butaners i fontaners que arreglen les fugues i averies a l'habitació, etc. Igual passa amb els arguments actuals: primera unió carnal entre noia rossa i noi fort i morè a la cuina; segona unió carnal a la dutxa; tercera, a l'habitació amb no més diàleg que: -Creo que la fuga de esta cañería costará mucho de arreglar.

La veritat és que no sóc gaire bon consumidor de pornografia, sincerament el porno no m'agrada i és precisament per això, el trobo ridículament fals, monòton i avorrit. Avui per avui encara no he vist res de l'Erika Lust però tinc una amiga eivissenca, que escriu el blog Del Deliri a les Del·lícies, que tot sovint me'n parla i recomana així que agraint-li els seus consells no puc fer menys que fer que corri la seva veu i dir:
-Sigueu optimistes, tal vegada arribi un dia que hom gaudeixi de cine eròtic de qualitat i quedin les paròdies del mercat obligades a restar en l'oblit.

PS: Una altra cosa important, ador en Buenafuente tot i haver perdut una mica -al meu criteri- en els últims temps. A més, fou un dels primers que va començar a castellanitzar el català de tv3 arribant al que tenim en l'actualitat. En fi, això últim són ous mesclats amb caragols o també figues d'un altre paner. Us deixo una entrevista que en Buenafuente fa a Erika Lust.





dimarts, 3 de novembre de 2009

Una mica més i em foten sa cartera.

Realment hi ha lladres que se'ls hi ben nota que tot els diners els inverteixen per via intravenosa o en maria. Ahir a la nit anava de camí cap a casa quan a uns 200 metres de la universitat va aturar-me en sec --interrompent el meu moment happy amb els auriculars escoltant música pel carrer-- i em demana vuitanta cèntims per comprar-se un quebab, és a dir, la típica excusa per a que treguis la cartera i ell d'un tiró te la furti. Com és normal, en un primer moment vaig dir-li que no portava aquests diners tot fent intenció d'avançar en el meu camí i deixar-lo allí que s'espavilés però ell em va tornar a retenir incistint un pèl menys amistosament. Després de negar-me a donar-li cap diner a aquell mal educat va amenaçar-me tot diguent:
-¿Quieres que lo compruebe yo mismo si no llevas dinero?- Ostres! això era una amenaça, aquest paio anava en sèrio amb el tema de treure'm els diners, i aquells ulls amb els que em mirava que inspiraven de tot menys res de bo.

Estava clar que l'honrat sud americà volia fotre'm els diners i més valia no fer-lo enfadar gaire, mai saps què portarà amagat a la butxaca ni si picarà gaire. Resignat vaig treure la cartera i fent una passa enrere vaig cercar --agafant ben fort el moneder-- una mica de quincalla i res, vaig donar-li quaranta cèntims per a que em deixés en pau. --Quiero más dinero, deme 80 céntimos-- Li vaig explicar que no els portava i ell que havia mirat com treia els diners havia vist que hi havia monedes d'euro i em digué que ni donés una d'aquelles doncs. Si home!  Em té a la vorera d'un carrer que darrere meu tinc la paret i al davant l'honrat sud americà barrant-me el pas i vol deixar-me pelat, quina cara! Després de dir-li que no li pensava donar més diners m'espitja i em pren la cartera de les meves mans.

A partir d'allí tot anà molt ràpid, sense pensar inclús; l'honrat sud americà es girà per preparar-se a fugir que un instint primari de propietat fa que l'agafés del braç i el portés cap a mi diguent-li que la cartera és meva en el mateix moment en que amb l'altra mà li arrancava de la seva urpa dreta. Allí el lladre s'enfurismà a la vegada que descolocat pel fet que m'hagués revoltat tornant-me a empènyer amb un típic: -¡¿Pero de qué vas?!. I per evitar tenir més problemes vaig agafar la cartera, i en vaig treure els dos euros que m'estava demanant i al veure els diners l'honrat sud americà es començà a tranquilitzar al veure que si tornava a intentar agafar-me la cartera jo oferiria resistència. Era més alt que ell i estava clar que tant ell com jo anàvem desarmats --Ostres, que portava trenta euros allí dins!

Vaig demanar-li al pobre ruc, --A ver, te he dado cuarenta céntimos, si ahora te doy dos euros y tu me pides ochenta céntimos, ¿Cuánto debes devolverme de cambio?--. No se com vaig ser prou agosarat, o estúpid, de demanar-li això, potser pel fet de veure-li la coroneta del cap i veure'l tan poqueta cosa, ja he dit que era un lladregot dels cutres. El més fort és que la molt llumbrera es quedà pensant i jo li contestà que era un euro amb seixanta; la situació començava a divertir-me, desconec com però l'atracat començava a controlar la situació després de que li hagués pres la cartera de les seves mans a l'atracador. Era obvi que no em donaria l'euro seixanta però si que em va donar vint cèntims!

Realment hi ha gent que ni per robar serveix. Ara, això pot considerar-se realment un atrac? Ara pensant-hi m'adono que vaig arriscar-me massa. Però ell no deixava de ser un escanyolit i la cartera la meva cartera. Ara no se com actuaria, la veritat és que no vaig ser conscient de que m'estaven "atracant" fins després de que hagués passat.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Montserrat, panellets i burros que no caguen


Com ja comença a ser costum en la vida d'en Jordi a Barcelona, els caps de setmana són uns dies que acaben essent els més gratificants, complets, estimulants i emocionants de la setmana. D'aquesta manera el que en principi havia de ser un matí de dissabte a la biblioteca de Terrassa llegint Èdip Rei acabà essent el preludi d'un cap de setmana si més no, inoblidable.

Pel matí vaig saciar la meva part més sàdica amb la lectura d'Èdip Rei de Sòfocles --ja sabeu, aquell que es carregà a son pare, es lià amb la mare i acabà traient-se els ulls amb una cullera, la primera tragèdia gore de la història-- tot procurant caçar algunes mirades entre prestatges de les que revitalitzen cor i ment. Aquell intercanvi de mirades acabà amb un agradable dinar a cals Fontanet i Abad que em teletransportà unes hores més endavant a celebrar la Castanyada de la millor forma possible, amb família. La vetllada evolucionà amb normalitat, envoltat de criatures de tot color i mena, com pot observar-se a la fotografia. Acabats de sopar i bromejar i menjar moniatos, castanyes i panellets (i vi) passí la nit allí mateix al nord de Terrassa; abans Sant Pere.

El diumenge és la data que innoblidable restarà. Ha estat la meva primera escapada a Montserrat: quina grandiositat, pau i tranquil·litat que s'hi respira allà dalt! No sabria per on començar a contar totes les coses que he sentit pujat a la casa de La Moreneta. Començant pel lloc on no s'hi escolta més que el silenci ancestral de la muntanya i l'admiració de llurs visitants, i acabant per la força amb que atravessaven l'ànima els repics de les campanes, escampant-se per tot el cim, arribant a les valls més pròximes callades per la força del Virolai: només puc ressaltar l'energia i bons sentiments que m'han invadit al encendre aquella candela. Acompanyat de la Laia tota l'estona hem encès una candela cadascú demanant els nostres respectius desitjos; on sospito que aquest té alguna part en comú el meu amb el d'ella, almenys així ho esper.



Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel :
il.lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel
VIROLAI - Jacint Verdaguer

Dins la poca originalitat i espessor d'aquesta actualització no vull avorrir massa així que d'extra, afegesc un parell de vídeos del grup gore amateur eivissenc Eskoria.films que he vist aquesta tarda tot mostrant-lo a na Laieta.





Ja veis, ha agafat fama Eivissa...

PS: Els panellets, deliciosos. Amb la cara que se'ls mirava qui ja sabem fins que va saber d'on sortien xD no tornà a mirar-se'ls més.