dimecres, 30 de setembre de 2009

Barcelona

De mica en mica els dies van passant aquí a Barcelona. Ara ja tot és com si portés visquent-hi tota la vida en aquesta ciutat. Al caminar pels carrers se'm van revelant als sentits fins ara de foraster desorientat petites llums que m'orienten i em deixen veure detalls que fins no res romanien ocults. Antigues botigues de torró o locals on poder adquirir productes de la terres balears són petits negocis que m'han sorprès al trobar-los en ple centre.

Prop de la Rambla de Catalunya creuant amb Diputació hi ha una botigueta de comestibles minúscula i familiar. L'únic local regentat per un català natural de Barcelona que he aconseguit trobar fins ara a la ciutat. És una botigueta molt discreta, és possible que passis vint cops per davant i no paris suficient atenció com per detectar-la. Colmado, que així és com es diu, al entrar-hi tens l'espai just per passar i deixar passar a qui es retira del mostrador. Encara així, tot el que té d'estret i curt el passadís ho té el local d'alçada a l'interior. Unes antigues estanteries que parteixen des del terra s'endinsen fins les altures cobrint els vents de paret d'ampolles d'alcohols, esperits, licors i macerats. Una de les primeres ampolles que em cridaren l'atenció fou Ratafia Montserrat.

Barcelona està esdevenint una ciutat encantada encara per descobrir. Em queden moltes  hores, mesos i fins i tot anys per acabar de tastar l'encant que emet. Ateneus, gent amistosa i amigable, carrers encara per descobrir, placetes amagades en els secrets ofegats d la ciutat, d'una ciutat que esdevé un món sencer. Tot i així ha perdut la màgia de la nit substituint els estels i els astres per estrelles newtonianes i de neó estratègicament col·locades per a que ningú es perdi de camí a casa.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Hot Dogs



Realment hi ha anuncis originals que saben caure en gràcia.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Festes de la Mercè, foc i fum!




Encara no fa un mes, ni tan sols dues setmanes, que he arribat a Barcelona i he d'admetre que la rebuda que hi he tingut ha estat molt millor del que m'esperava. No estic encara mig instal·lat que han esclatat les festivitats més esperades de tot l'any. Les festes de la Mercè, les quals començaren el passat 23 amb el toc d'inici i finalitzaran demà, diumenge 27.

El fet de no tenir classe a la universitat ha ajudat a que s'hagin pogut gaudir amb molta més intensitat. Nits amb els companys de la residència, ara ja tots ells amics, anant de copes per l'Ovella Negra o La Musiqueta; jornades culturals assistint a balls de gegants, diades castelleres i correfocs; nits i més nits de concerts... De concerts assistirem només a Rosario i Berri Txarrak la primera nit, però el dia més recordat -parlant de festes- serà avui amb el correfoc de La Mercè.

Sargantanes i sargantanots, puc presumir de sentir-me orgullós al dir que he estat un dels primers quinze diables que han sortit enguany per la porta de l'infern iniciant el correfoc més esperat de l'any. Erem unes trenta colles diableres en total però els misteris de la vida han fet que la colla que m'havia convidat a cremar fós la primera en sortir, els Bocs de Les Corts. Mai havia cremat tant, tampoc olorat tanta pòlvora concentrada en l'aire, en resum, mai havia participat de forma tant viva en una festa.

Després de guardar un minut de silenci per la meva gorra que s'ha cremat només puc dir que tot és resumbile amb un simple:
Foc i Fum.

imatge: carretilla commemorativa de la jornada.

Les flors de Dafne

Tres flors color rosa té el roser
savia mescla de la natura.
Del blanc s'engendrà la puresa
del vermell la passió que em manté.

Com tant m'inspira aquell son color
amb delicadesa culls la flor
un tany el que fa més bona olor
i extàsia'm demà amb desigs d'amor.

Dafne tota tu m'enamores
l'or de ta trena i la mar per ulls.
Ai tant de bo llorer no fores.

Desolació que em conquereix
al portar-te hui aquestes roses
baix de l'arbre que t'engarjola.

Començant a fer memòria...

Evitaré fer presentacions avorrides per la simple raó de que els que estiguin llegint això ja em coneixen mitjanament bé. Portava força temps amb la idea de crear alguna cosa nova i deixar enrere vells fantasmes disfressats amb barretines i altres eslògans. Res, tot fora.
.
No fa gaire, a l'igual que les sargantanes canvien de cua i de pell, la meva vida ha canviat completament. Han quedat enrere anys de voler sortir, de fer-me més enllà de la mar, de créixer i estirar les ales. A dia d'avui, un cop feta la gran passa i, encara, aprenent a estirar les ales per aixecar el vol i saber anar i tornar del niu, des de Barcelona escric aquests mots.
.
No hi ha gaire a dir ara mateix, tot just acaba de començar aquesta aventura. Les memòries d'una sargantana seran doncs això, un calaix de desendreces amb records i pensaments d'una sargantana trasplantada. Estau totes i tots convidats i convidades a entrar, asseureus, llegir, opinar, compartir, criticar, escopir, fer recomanacions, sortir-ne, tancar el web, enamorar-vos, etc.
.
Salut i bonaventura.