Cassogues a cau d'orella.

A Ernesto lo apasionaba mucho el tema de la predestinación. «En la vida de cada hombre -decía-, sólo existe una mujer con la cual puede conseguir una unión perfecta, y en la vida de cada mujer sólo hay un hombre con el que ella puede ser completa.» Pero el encuentro era un destino de pocos, de poquísimos. Todos los demás se veían obligados a vivir en un estado de insatisfacció, de perpetua nostalgia. «Cuantos encuentros habrá? -decía en la oscuridad del dormitorio-. ?Uno de cada diez mil, uno de cada un millón, de cada diez millones?» Uno de cada diez millones, sí. Todos los otros son adaptaciones, simpatías epidérmicas, transtiroias, afinidades físicas o de carácter, convencionalismos sociales. Tras estas consideraciones no hacía más que repetir; «¡Qué afortunados hemos sido, ¿no?!»

Susanna Tamaro - Donde el corazón te lleve

La pitjor cosa que pot passar-li a algú que aspira a filòleg és quedar-se sense paraules. És sentir-se com la platja que una maregassa li pren la sorra o l'au que s'oblida de volar. Tot i així, per sobre les mirades que tants missatges porten en l'aire; els llaços que lliguen invisiblement els nostres estats, que ens permeten saber el nostre estat a quilòmetres de distància, l'ànim amb les respiracions o qualsevol altra manifestació de les nostres ànimes que sense pausa es fusionen en una de sola.

Per aquests, pels passats i per tots els moments que encara han de venir no oblidis mai que el senyal que orienta al mariner és impossible d'apagar, igual que les nostres espelmes cremaran eternament allà damunt Montserrat.

Amb cassogues a cau d'orella et repetesc el secret pitjor guardat del món.

Gràcies.

L'estel que brilla en la foscor

i m'il·lumina.  Aquesta la mà

que m'agafa i em dóna escalfor

sort que gelatina es féu la mar.

Creuant-la ha nat ma segona llar.