Dues llunes d'abraçades d'ultramar

Vull un tè amb canyella si us plau!

Després de mesos de no prendre'm el luxe d'asseure'm a una taula --tot i deixar reposar les galtes del darrere sobre una cadira--, mantenir una breu i trivial conversa amb el cambrer i demanar quelcom a la barra. Després d'uns segons de dubte a l'hora de demanar; no, avui no em venia de gust cap cafè, he demanat una imfusió. Hi havia herba lluïsa, tè negre, tè amb canyella, etc. La meva elecció ha estat per la que dóna nom al títol i certament no la planyo.

Al beure'm la imfusió he recordat aquells dies ja passats on ja fós a Eivissa, ja fós a Formentera em dedicava unes horetes de culte i anava a un bar que m'agradés a demanar una imfusió i dedicant-me a la lectura o a l'estudi --si em trobava en època d'exàmens-- deixava que anés passant l'estona. D'aquesta manera vaig descobrir els contes de Narcís Oller a la Fonda Platé o m'introduiren el cuc de la curiositat cap a la creació de cubs perfectes. També foren moltes les hores que vaig dedicar en aquesta fonda a jugar al billar, al trivial o a reunir-mi amb amics i amigues que lamentablement tinc massa oblidats. On aprenguí a jugar al cau, on m'exprimí el cap llargues nits elaborant complicats mots a l'scrabble acompanyat sempre per na Sílvia, na Cristina, na Maria i na Celia. Quins temps aquells, oh sí.

Tanta maièutica a partir d'un sol tè amb canyella, potser hauré de venir-hi més sovint en aquesta cafeteria. I la gent? A cada taula hi ha una petita persona deïficant-se a través de l'estudi i la lectura: a la meva esquerra un senyor que estudia uns documents, potser sigui abogat; enfront meu a la dreta un lector de La Vanguardia i un home que espera a ser atès, demanarà també un tè? No fa molt a la taula de la meva dreta hi havia una noia que estudiava ciències socials, espero que li vagi bé l'examen. I tancaré aquesta memòria escoltant amb discrecció la conversa que tenen les dues senyores d'enfront a l'esquerra, sospito que una és professora de català.

Salut i canyella.

El regne de Déu és dins l'Home

Adoro aquesta pel·lícula i m'encanto baix els signficats del discurs final del film. En fi, una obra mestra.

Filòlegs a Palau

Per fi, després de molt temps, de molts correus electrònics i milers de canvis d'última hora, el sopar catalanofrikofilològic ha estat una realitat. El passat dijous 12 a un restaurant italià del centre de la ciutat comtal es reuniren una vintena llarga d'estudiants de catalana. Finalment ens veierem les cares, saberem els que érem, quants érem i sense cap mena de dubte marcà un abans i un després en el nostre dia a dia universitari. Una prova d'aquests mots és el nou clima al pati de lletres, per primer cop s'ha ajuntat un grup de prop de deu assistents al sopar i ens coneixiem tots! Ja hem programat una excursió per aquest divendres.

El sopar fou tot un show digne de ser recordat: infinits problemes a l'hora d'aconseguir pagar el banquet --això de fer divisions als filòlegs no se'ns dóna massa bé pel que sembla-- i un cop fora de l'Italià i de molt caminar arribarem a La Musiqueta on les cerveses i la pomada/gin amb llimonada correren per les venes de tothom.

Dies més tard.

El dissabte, després de la intensa festa d'aniversari d'una companya de residència i un matí sencer jugant --i guanyant-- al monopoly vaig dirigir-me cap a Terrassa a comprar una bufanda preciosa, de llana gruixada i suau, lliseta i grisa, llarga com ella sola, indescriptible, perfecta, és una bufanda adorable d'on en un futur no molt llunyà hi brotaran unes trenes en llurs extrems.

A banda de la impactant bufanda vaig acabar dormint a casa de la xicota, na Laia, i preparant-me psicològicament per a l'important esdeveniment de l'endemà. L'àvia Rosita celebrava els seus 75 anys! Familiars, parents, amistats de l'àvia, i més rostres desconeguts començaren a desfilar pel meu davant presentant-se amb cordials somriures i palmadetes. Tot i això la situació em va agradar i la gaudí al màxim. Un dinar genial amb una companyia que, passats els primers instants, va resultar agradable i simpàtica. ¿Repetimos?

Els déus castigaren a Prometeu per regalar el foc del coneixement als homes i als homes per acceptar-lo i deixar d'entregar-lo als déus. Ells amb la venjança corrent per les venes entregaren a Pandora amb una àmfora plena de presents: la discòrdia, la por, la pesta, l'odi, etc. La curiositat de Pandora feu que obrís l'artefacte i tot el mal sortís de l'àmfora quedant-hi amagada a l'interior només l'esperança, el regal compassiu que els déus entregaren als homes.

Se viu, se sent, Formentera està present!

ECLIPSI

Si llegiu aqueixos mots és que nos no hi som

set-cents anys fa que vinguérem a alliberar

aqueix roc tan salat que del blat prengué nom

lluna de ponent caigué i nostre estel s'alçà.

Estel que brilla damunt quatre illes del món

que resten a orient de la mà que ens ensenyà

de primeres cantar, ballar i de tot parlar,

després... oblidar nostra mare i a perillar.

Avui encara hi som demà potser ja no

poc a poc igual que guerrer occit caiem

rajant aquella sang que ens distingí

Pirineus enllà amb Borrell front del sarraí

Oh! Vella nau brava que aguanta el temporal

que bufa de ponent apagant nostre foc

encès hui per quatre resistents celestials.

Com desgastats per la ponentada rocs.

Belles donzelles que resten impassibles a l'aguait de la nau que veieren marxar amb sos amors.

Rosa en mà, seca i punxeguda que els jorns que bufa ponent plora algun pètal massa sec.

Creuen creure que aquell dia es repetirà abans de que la flor plori la darrera llàgrima,

llavors només punyir farà, com destorb pels vents ponentins que fort hauran arrelat i la tallaran.

Doncs mariner

sols la mar

per pàtria té

però una llar

sempre

haurà de mester.

Cassogues a cau d'orella.

A Ernesto lo apasionaba mucho el tema de la predestinación. «En la vida de cada hombre -decía-, sólo existe una mujer con la cual puede conseguir una unión perfecta, y en la vida de cada mujer sólo hay un hombre con el que ella puede ser completa.» Pero el encuentro era un destino de pocos, de poquísimos. Todos los demás se veían obligados a vivir en un estado de insatisfacció, de perpetua nostalgia. «Cuantos encuentros habrá? -decía en la oscuridad del dormitorio-. ?Uno de cada diez mil, uno de cada un millón, de cada diez millones?» Uno de cada diez millones, sí. Todos los otros son adaptaciones, simpatías epidérmicas, transtiroias, afinidades físicas o de carácter, convencionalismos sociales. Tras estas consideraciones no hacía más que repetir; «¡Qué afortunados hemos sido, ¿no?!»

Susanna Tamaro - Donde el corazón te lleve

La pitjor cosa que pot passar-li a algú que aspira a filòleg és quedar-se sense paraules. És sentir-se com la platja que una maregassa li pren la sorra o l'au que s'oblida de volar. Tot i així, per sobre les mirades que tants missatges porten en l'aire; els llaços que lliguen invisiblement els nostres estats, que ens permeten saber el nostre estat a quilòmetres de distància, l'ànim amb les respiracions o qualsevol altra manifestació de les nostres ànimes que sense pausa es fusionen en una de sola.

Per aquests, pels passats i per tots els moments que encara han de venir no oblidis mai que el senyal que orienta al mariner és impossible d'apagar, igual que les nostres espelmes cremaran eternament allà damunt Montserrat.

Amb cassogues a cau d'orella et repetesc el secret pitjor guardat del món.

Gràcies.

L'estel que brilla en la foscor

i m'il·lumina.  Aquesta la mà

que m'agafa i em dóna escalfor

sort que gelatina es féu la mar.

Creuant-la ha nat ma segona llar.

Erika Lust i el porno.

Erika Lust és co-fundadora de Lust Films, productora audiovisual, periodista i escriptora. Últimament s'ha erigit com una important directora i productora de cine eròtic. Aquesta dona adoptada per la ciutat de Barcelona ha sabut donar un enfocament completament nou dins aquest gènere fins ara controlat majoritàriament per un públic masculí pelut, primari fàcilment comparable amb l'homo neandhertalensis o l'homo erectus.

La política que segueix Erika Lust és crear un porno que no estigui buit de contingut, un cine amb argument, amb una trama i amb un mínim de lògica i raó on les dones que vegin les seves pel·lícules puguin sentir-s'hi identificades i així poder gaudir de la pel·lícula. Aquesta fita dista anys llum de la realitat present. Al dia d'avui el 90% o més de la pornografia comercialitzada és porno flac i barat fet i pensat únicament per al públic masculí i fet i pensat per a un sols tipus de públic masculí. Tot són pel·lícules amb infermeres disposades, adolescents calentes, col·legiales amb faldilles ridículament falses, butaners i fontaners que arreglen les fugues i averies a l'habitació, etc. Igual passa amb els arguments actuals: primera unió carnal entre noia rossa i noi fort i morè a la cuina; segona unió carnal a la dutxa; tercera, a l'habitació amb no més diàleg que: -Creo que la fuga de esta cañería costará mucho de arreglar.

La veritat és que no sóc gaire bon consumidor de pornografia, sincerament el porno no m'agrada i és precisament per això, el trobo ridículament fals, monòton i avorrit. Avui per avui encara no he vist res de l'Erika Lust però tinc una amiga eivissenca, que escriu el blog Del Deliri a les Del·lícies, que tot sovint me'n parla i recomana així que agraint-li els seus consells no puc fer menys que fer que corri la seva veu i dir:

-Sigueu optimistes, tal vegada arribi un dia que hom gaudeixi de cine eròtic de qualitat i quedin les paròdies del mercat obligades a restar en l'oblit.

PS: Una altra cosa important, ador en Buenafuente tot i haver perdut una mica -al meu criteri- en els últims temps. A més, fou un dels primers que va començar a castellanitzar el català de tv3 arribant al que tenim en l'actualitat. En fi, això últim són ous mesclats amb caragols o també figues d'un altre paner. Us deixo una entrevista que en Buenafuente fa a Erika Lust.